Devien ser els anys vuitanta del segle passat quan es va estenent per Europa i el món una idea: el gran actor polític del futur serien les grans ciutats, amb la seva capacitat d’articular i ser la referència de territoris amplis. Si més no una part del paper que havien tingut i encara tenien els Estats l’ocuparien aquestes ciutats, que amb la seva capacitat d’influència generarien un nou mapa polític en què les fronteres estatals quedarien, per tant, diluïdes. Això ho va copsar de seguida Pasqual Maragall, que imaginava un arc d’influència de Barcelona que saltaria fronteres i vertebraria espais entorn del Pirineu i de la Mediterrània. I d’aquí va néixer l’impuls olímpic. Diria que també ho va copsar Ricard Pérez Casado des de la ciutat de València. I ho van copsar París, Londres o Venècia, entre moltes altres ciutats al món.
Per acció o per reacció, també ho va copsar Madrid. I ho va copsar l’Estat, pensant en Madrid. Si els espais polítics quedaven vertebrats en un futur pel pes econòmic, polític, cultural i de tota mena de les ciutats —i Barcelona, València o Lisboa esdevenien grans ciutats amb molt de pes, tan gran o més que el de Madrid—, l’espai que Madrid havia mantingut unit sota el seu poder polític centralitzat es podia dividir, de fet, encara que no es dividís de drets. Calia, per tant, enfortir Madrid perquè en aquesta competència entre les altres ciutats mantingués vertebrat al seu voltant tot l’espai peninsular, i si podia ser fins i tot el portuguès. I com es podia enfortir Madrid? Utilitzant tots els recursos de l’Estat per convertir-la en capital de tot, d’allò del que ja ho era —política, militar, administrativa, en part financera— i del que encara no ho era: econòmica, industrial, cultural, mediàtica, financera en allò que encara li podia faltar... Diria que aquesta intuïció que calia apostar per Madrid com a capital de tot neix abans en el PSOE de Tierno Galván i de Solana que en el PP, però finalment l’hereta del PP i la culmina o intenta culminar-la Aznar.
Fins aquell moment, el model jacobí espanyol s’assemblava més al d’Itàlia que al de França, per dir dos exemples inequívocament jacobins i uniformistes. A Itàlia, Roma no concentrava històricament totes les capitalitats: Milà i Torí actuaven i actuen en moltes coses, en economia i en cultura, com a veritables capitals d’Itàlia. Potser perquè la unitat d’Itàlia és una imposició del Nord. A Espanya el repartiment de papers era un altre: aquell que retratava tan sagaçment La escopeta nacional, en què uns tenien el Butlletí Oficial de l’Estat i els altres tenien les fàbriques de porters automàtics. Uns caçaven, els altres pagaven les caceres i al final el BOE imposava els porters automàtics per decret proteccionista. Doncs a partir d’un moment l’Estat decideix que Madrid ha de tenir alhora el BOE i la fàbrica de porters automàtics, com París. Encara més: decideix que Madrid tindrà la fàbrica de porters automàtics —ja no estiro més la metàfora— gràcies al BOE. És a dir, que a través del poder de l’Estat es concentraran a Madrid les fàbriques, les televisions públiques i privades, els bancs i el poder financer, els grans museus i els grans auditoris. Madrid esdevindrà així la gran ciutat del sud d’Europa que podrà jugar la batalla mundial de les grans ciutats i mantindrà sota la seva influència tot l’espai peninsular.
Òbviament, si tu vols fer de Madrid la capital de tot has de fer que algú —especialment Barcelona— deixi de ser capital d’allò que ho era. L’operació ha estat sistemàtica. Madrid s’ha posat a competir amb Barcelona en tots aquests àmbits, fent servir els pressupostos generals de l’Estat i els decrets del Govern. L’Estat no és l’àrbitre entre dos equips que juguen una mateixa competició, és el patrocinador d’un dels equips. Els exemples són infinits. El darrer: mentre que el grau de compliment dels compromisos pressupostaris de l’Estat a Catalunya és del seixanta i pocs per cent, el compliment a Madrid supera el cent per cent. Més que el pressupostat. I això que els pressupostos ja són desequilibrats! El seu compliment o no acompliment encara els desequilibra més.
Aquesta ruptura d’un vell statu quo, aquesta aposta de Madrid davant de totes les altres ciutats, però especialment davant de Barcelona, condemnades a ser en el millor dels casos agradables ciutats mitjanes del tot subsidiàries de la capital —seguint el model francès—, però amb l’agreujant de ser vistes amb recel, perquè a sobre parlen una altra llengua, és un dels factors clau que desencadena el que a Catalunya s’ha anomenat el Procés i en altres llocs s’anomena la “crisi territorial de l’Estat”. L’intent de construir a Madrid la gran ciutat del sud d’Europa, capital de tot, contra tothom.
