Responsabilitat compartida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies de vacances per a la majoria són, per als exiliats, una oportunitat d’or per a la retrobada amb persones que estimem i amb les quals hem compartit trajecte, il·lusions i vida. Amb totes elles, en algun moment o altre, parlem dels temes que ens ocupen i ens preocupen des d’un punt de vista col·lectiu, com a societat.

De les converses amicals d’aquest estiu en percebo de nou en un lloc central del debat la qüestió sobre la llengua, que aquestes darreres setmanes ha tingut certa presència als mitjans de comunicació, principalment digitals, tot i que no només. Diversos mestres de català, filòlegs per convicció, de pedra picada, alguns d’ells amb dècades de feina a l’esquena exercida a les escoles i instituts públics del país, molt sovint en contextos complicats, em confirmen les dades preocupants en relació amb l’ús del català, que són més que xifres i més que percepcions. El català perd pes, perd presència i si no volem que la situació sigui irreversible hem de prendre mesures contundents ara mateix.

En aquest sentit, em comparteixen de manera generosa el mestratge transmès a les aules per figures de referència com la del sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil, que, des de la Universitat de Barcelona però també des del Seminari de Sociologia de València o el de Barcelona, entre d’altres, ha fet molta feina. No entraré en la trajectòria d’Aracil fora de les aules però sí que vull recuperar qüestions que ell compartia als anys vuitanta amb els seus alumnes i que aquests encara recorden, com, per exemple, el fet que el franquisme tingués un posicionament ferm i determinat en matèria lingüística que passava, entre d’altres, per eradicar el lligam entre Catalunya i el País Valencià. Vincles físics que són també geogràfics i que s’han traduït durant dècades en relacions fructíferes des d’un punt de vista cultural i lingüístic.

Quan llegeixo que el català a internet té una presència del tot residual que incideix de manera directa en l’ús de la nostra llengua entre els adolescents o notícies com les de fa una setmana en què Ciutadans denunciava que s’hagin triplicat —segons ells, és clar— el nombre d’entitats que la Generalitat considera de foment de la llengua catalana a efectes de rebre beneficis fiscals em salten totes les alarmes. Aquesta persecució malaltissa no és nova: recordem que el partit taronja ja va denunciar a la fiscalia les subvencions de la Generalitat a Acció Cultural del País Valencià el mes de març passat. Ho van fer en el marc d’una mena de perfomance, acompanyats de càmeres i barrejant naps amb cols, com fan tot sovint. És allò de: “Si les xifres no m’agraden, en presento d’altres, o bé directament me les invento”.

Sigui com sigui, la situació és greu. Denunciava Plataforma per la Llengua que és d’autèntica “emergència lingüística”. Un estudi recent de l’ONG del català ho fa palès (vegeu-lo): només el 14,6% de les converses als patis d’institut de les zones urbanes de Catalunya s’expressen en català. Asseguren des de Plataforma que “hi ha un alt percentatge d’infants i adolescents que no veuen el català com un instrument útil i atractiu, fins i tot entre aquells que el tenen com a llengua materna”. Les dades demostren que els catalans que usen habitualment la llengua catalana —siguin d’origen catalanoparlant o no— pateixen la meitat d’atur que aquells catalans que no empren habitualment el català. I sentencia l’entitat: “No només ens hi juguem la salut del català, sinó que, sobretot, ens hi juguem la cohesió social del país, la construcció d’una societat basada en la justícia i la inclusió, que combati els prejudicis”.

La immersió lingüística és una qüestió d’importància capital. La salut de la nostra llengua és una prioritat de país. I totes dues són una responsabilitat compartida que no podem defugir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili i candidat al Senat per Barcelona de Junts per Catalunya