La garsa i l’esmerla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest és potser el poema més famós de Joan Roís de Corella i un dels més cèlebres de tota la literatura catalana. Si no el coneixeu ja l’hauríeu de conèixer, o almenys haver-lo vist. Però per molt conegut que sigui, que fins i tot el sap cantar molt bé Raimon, té un significat força controvertit; no s’acaba de saber ben bé què vol dir. Potser per això és tan fascinant. Comença així (us el dono traduït a aquest català nostre d’ara):

Amb els peus verds, els ulls i celles negres,

plomall blanc, he vist una garsa,

sola, incomparable, separada de les altres,

que de mirar-la tinc els ulls alegres;

La garsa aviat entra en relació amb un altre ocell, una esmerla. Per alguns autors és simplement un sumptuós cant d’amor entre dues aus, una bella escena d’amor i de cant entre dues bèsties diferents. La garsa i l’esmerla s’agraden, s’estimen i comencen a cantar. A l’Edat Mitjana, com en els concerts de música jove, el cant és el preludi imprescindible de la concupiscència. Però també sembla ben possible que hi hagi hagut un malentès. Si ens hi fixem bé, en el text original en català medieval es parla d’una “garsa” i d’una “esmerla”. I, pel context, per la descripció, pel poc que sabem dels ocells, sembla prou clar que la garsa del poema de Joan Roís de Corella no és el que avui entenem per “garsa”, el còrvid de color blanc i negre (la Cyanopica cyanus). Sembla més aviat que la garsa del poema és un agró, més aviat una garsa blanca, una au completament diferent. El mateix ens passa amb l’esmerla, un ocell que tradicionalment ha estat interpretat com el que avui s’anomena “merla”, però podria molt ben ser que fos un altre tipus d’ocell. Una “esmerla” no és l’amorosa i inofensiva merla sinó un ocell rapinyaire, el més petit dels falcons, un “falconet” com en diem ara, una au rapaç que apareix també al famós poema de Jordi de Sant Jordi Just lo front port vostra bella semblança —“Sota el front duc la vostra bella imatge”—, en què és comparada amb l’astor, un falcònid molt més poderós. La cosa té gràcia. Perquè si les protagonistes del poema, en lloc de ser dues aus pacífiques (una garsa i una merla), són, en realitat, un agró i un falconet, la història és molt més interessant, tota una altra cosa, perquè com tothom sap el falconet és un carnívor. I l’amor entre animals d’aquesta faula pot esdevenir una història de falconeria i de canibalisme:

i, al seu costat, hi havia un falconet,

amb un tal gest, les plomes i el resplendor,

que no hi ha al món poeta tan il·lustre,

que pogués dir les lloances de tal perla;

i, amb dolça veu, per art ben acordada,

cant i tenor, cantaven tal balada.

No hi ha dubte. El falconet és un prodigi de bellesa, és un rapinyaire ben atractiu i, per això, sedueix instantàniament l’agró incaut. La tragèdia és a les portes. ¿Què és el que fan mentre canten, què és el cant sinó la transposició de l’activitat amorosa entre dues criatures enemistades per natura i que, contra natura, s’estimen? Si més no l’agró. Continuem llegint el poema fins al final. Un és el tenor, el que duu la veu cantant, l’altre és el cant, com si diguéssim, la melodia, la rèplica, el clima:     

Del mal que passo no em puc guarir,

si no em mireu

amb uns ulls que pugui dir

que ja no us plau

que jo per vós hagi de morir.

Si moro per vós, llavors creureu

l’amor que us duc,

i no pot ser que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que passo no em pot deixar

si no gireu

els vostres ulls, que em vulguin dir

que ja no us plau

que jo per vós hagi de morir...

Un ocell parla d’amor, de mort per amor. Però, i l’altre? La mort que es confon amb l’amor en un poema en què la depredació i l’enamorament són equívocament dialogants. El diàleg és un malentès. La mort pertot, la de la desesperació amorosa i la mort de la desesperació per trobar aliment. Hi ha al darrere de la retòrica amorosa de l’amor desesperat, sempre plaent i heroic, una realitat molt més crua i elemental, una depredació de qui se serveix de l’amor per satisfer altres apetits menys nobles, menys confessables. Sembla que sota la bandera de l’amor es produeixen les activitats més dures i cruels, que amb el pretext de l’amor un individu gosi tiranitzar-ne un altre fins a desposseir-lo de la vida. L’amor com a joc de poder, joc de canibalisme dels uns sobre els altres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves