És possible que a hores d’ara, al poc de publicar aquesta columna, els vaixells Open Arms i Ocean Viking, amb vora 500 nàufrags a bord, atraque en un port segur. Qui sap si cap país de la Unió Europea haurà obert per fi els molls, encara que siga per misericòrdia cristiana, valor espiritual de la construcció europea segons les ben alimentades boques dels seus notables dirigents. Unes boques que avui callen. I quan s’obrin és per consumar l’eructe o el badall. El sonor silenci. Un silenci delictiu, perquè la desídia, la inacció extrema, també poden ser aliades del crim.
Criminals, però a diversa escala. Els principals, els governants d’Itàlia i de Malta. Els dos vaixells són a un grapat de milles de les costes d’aquests països, que no admeten el desembarcament malgrat la crisi humanitària que es viu a dintre, amb les capacitats amplament desbordades en tots els sentits i després de molts dies a la deriva. Una tragèdia en comptagotes, quasi a càmera lenta, explicada diàriament per les imprescindibles cròniques de la periodista Yolanda Álvarez i el seu equip de TVE. Qualsevol desgràcia, accident o mort serà responsabilitat d’aquests governs, amb noms i cognoms. A Malta, el primer ministre és Joseph Muscat i el president, George William Vella, que a més és metge. I a Itàlia hi ha el vicepresident ultra Matteo Salvini, que també ha impulsat penes de presó i multes quilomètriques per a les tripulacions que ancoren, sense permís, en ports italians. “Que vagen a Eivissa i Formentera i, de pas, es divertisquen un poc”, va escopir Salvini sobre la petició de socors de l’Open Arms.
Un crim per acció i per omissió, la de la UE. I no tan sols perquè cap país s’haja oferit per acollir els vaixells en perill, sinó per aquest altre naufragi flagrant que suposa la legislació europea. Paper banyat. Banyat amb aigua i sang. Fins a sis tractats viola l’Executiu italià: el Dret Marítim, el Conveni sobre Recerca i Rescats Marítims, la Declaració Universal dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra, la Carta dels Drets Fonamentals de la UE i el Conveni Europeu de Drets Humans. Paraules solemnes per a tant colpidor silenci. Amb quina capacitat coercitiva compta la UE? I, més encara, quan hi ha un risc evident per a la vida de tercers.
D’altra banda, potser siga del tot impossible que cap codi punitiu espanyol permeta relacionar amb qualsevol delicte les paraules que sobre l’Open Arms ha vessat els darrers dies el ministre de Foment en funcions, José Luis Ábalos. Els buròcrates professionals ja saben situar molt bé els límits de la seua bava. I quan el president de l’ONG Proactiva Open Arms, Òscar Camps, els ha reprovat tanta paràlisi estiuenca i els ha acusat de posar-se de perfil, Ábalos ha fet un altre pas fins col·locar-se d’esquena, o de cul, ja que hi ha respostes més relacionades amb el flat que amb la intel·ligència: “Em molesten els abanderats de la humanitat que no han de prendre mai cap decisió”. Com si fer-se a la mar per salvar vides a costa de la integritat, el patrimoni i la llibertat pròpies no fora adoptar una decisió, i d’alt risc.
El to xulesc, de menyspreu, d’Ábalos genera no tan sols interrogants sobre la seua ideologia política i la de Pedro Sánchez, sinó també sobre les possibilitats reals d’un govern progressista a curt termini. I més encara: dubtes sobre l’ésser humà. Que Ábalos justificara, abans d'intervenir el Govern espanyol -que ho va fer tard- que Espanya ja salva prou vides cada dia a l’Estret per abandonar a la seua sort un vaixell de bandera espanyola amb 150 immigrants a bord pot arribar a provocar vòmits per irradiació extrema de mediocritat. Talment la solidaritat, la raó humanitària, feta mercaderia, mera quota.
“El Govern de Rajoy ha d’atendre ara mateix el vaixell de l’Open Arms i comprometre’s amb una política de cooperació i humanitària digna de la UE”, piulava Pedro Sánchez el 13 d’abril del 2018. I en el seu llibre Manual de resistència escrivia: “Haver salvat la vida de 630 persones de l’Aquarius fa que pague la pena dedicar-se a la política”.
Certament, la desídia, el silenci i la inacció deurien de ser considerades un crim si és que comporten la pèrdua de vides humanes. La desídia, el silenci i la inacció, però també tanta salvatge hipocresia.
