I si no visito mai Montevideo?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Poc abans de la Revolució Islàmica, a finals dels anys setanta, el darrer primer ministre del xa de Pèrsia viatjava a París en avió només per anar al barber. M’ho ha explicat fa poc el meu pare, perquè el va impactar tanta arrogància i ostentació. Em diu de memòria que era Shapur Bakhtiar, però l’hemeroteca no m’ho ha sabut confirmar. “Avui et pot sortir més car el barber que el bitllet d’avió”, afegeix el meu pare amb una mitja rialla.

Recordo quan vaig ser a Caracas el 2004 i el 2005 per relatar què succeïa al país que estava fent la Revolució Bolivariana, i m’explicaven que els rics de la ciutat agafaven l’avió per anar de compres unes hores a Miami. Els anomenaven els “deme dos”, perquè tot els semblava barat i compraven per duplicat.

Vivim en la societat de l’abundància de productes i ens hem convertit en compradors compulsius. Ens escandalitzem del primer ministre iranià i dels “deme dos” veneçolans, però quaranta anys després del vol de Bakhtiar al barber parisenc, quanta gent no ha agafat un avió per fer una “escapada de cap de setmana” a una ciutat europea? I ha acabat menjant al Burger King, prenent un cafè a l’Starbucks i comprant a una de les principals avingudes comercials una peça de roba que segur que també pots trobar al Portal de l’Àngel de Barcelona.

“Més alt, més ràpid, més fort”. És el lema amb què Pierre de Coubertin va inaugurar els Jocs Olímpics de l’era moderna el 1896. I seguint aquest dictat és com vivim avui en dia. Volem volar més enllà d’on ho han fet els veïns; moure’ns d’un lloc a l’altre ben de pressa, sense adonar-nos ni per on passem, i desentendre’ns de les conseqüències dels nostres actes. I volem ser com la Lexie Alford, la nord-americana de 21 anys que aquest mes de juliol ha aconseguit el rècord Guinness com la persona més jove que ha visitat tots els estats del món. Assegura que ho fa per un objectiu altruista: “Mostrar que el món no és un lloc aterridor i que cada cultura conté bondat malgrat les inestabilitats polítiques”. Au, va!

La febre consumista (de productes, de territoris, de persones, d’experiències) ens porta a notícies com aquestes: l’aeroport de Barcelona va tancar el 2018 amb el rècord històric de 50 milions de passatgers (6,1% més que el 2017), el de Palma ho va fer amb 29 milions (4% més) i el de València amb 7,7 milions (15,2% de creixement).

Mentre s’enlairaven i aterraven vols sense parar el Prat, del 12 al 14 de juliol es va celebrar a Barcelona la conferència internacional “Stay Grounded: decreixement de l’aviació”, que, com bé explica el seu nom, proposa que reduïm els vols. I que ho fem ara mateix, si no és que decidim contribuir a accelerar els canvis ambientals i engegar-ho tot a rodar. I és que alerten que l’aviació és el mitjà de transport més perjudicial per al canvi climàtic i una de les emissions de gas d’efecte hivernacle que tenen un creixement més ràpid.

Els participants ens recorden que això del capitalisme verd i els vols sense emissions de carboni és una simple il·lusió que ens venen perquè la màquina d’enriquir-se no deixi de funcionar. I proposen unes mesures bàsiques per salvar el planeta (i salvar-nos a nosaltres, és clar): impost al querosè, taxa per viatgers freqüents, límit individual del nombre de vols, limitació del nombre de vols domèstics, prohibició d’aeroports nous, promoció d’alternatives (trens nocturns, busos i vaixells propulsats amb energies renovables) i límit del nombre de turistes. Les firmo totes.

Jo tinc una llista. Imagino que tothom la té. Aquelles ciutats, aquells països en què m’agradaria anar algun cop a la vida. A la meva llista hi surt des de fa molts anys Beirut (qui no somiava de joveneta a ser corresponsal de guerra i no té Beirut a la llista?) i Montevideo (la ciutat de Galeano, de Viglietti, de Benedetti). I n’hi he anat afegint més: Ciutat de Mèxic, Nova York, Roma. Les dues ribes de la Mediterrània hi són de sempre, és clar.

Però m’hauria de començar a fer a la idea que potser mai podré visitar el país on van combatre els tupamaros; ni alçaré tant la vista que sembli que no pugui ser per veure un tros de cel entre els gratacels de la ciutat que mai no dorm; ni podré conèixer la megalòpoli on Frida Kahlo va patir, estimar i crear.

El que sí que podré fer sempre és tornar als llibres de Galeano i de Benedetti i a les cançons de Viglietti. Per volar amb la imaginació al Montevideo que tots tres em van posar al cor.

El repte, però, no és que contribuir a salvar el planeta depengui només de les nostres accions individuals. El repte és transformar d’arrel el sistema depredador en què vivim. Per començar, les administracions que ens governen poden aturar el projecte d’ampliació del Prat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Laia Altarriba
Laia Altarriba

Periodista