La qüestió s'inicia a mitjans de 2012 a l'entorn d'una dita que és pràcticament una proclama: “Só fill de la Noguera, dins un rai nasquí...”. Va ser precisament a recer de la celebració de la Diada dels Raiers de fa set anys que vint associacions de deu països diferents - des del Pallars al Véneto - van presentar candidatura perquè el transport fluvial de la fusta i la cultura que s'ha generat al llarg dels temps sobre aquest fet siguin declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Aquesta és una candidatura que neix amb vocació transnacional, tal i com vam apuntar des d'un inici en el moment de fer-la pública - ho recordo encara avui emocionat, va ser al costat de l'amic Àngel Portet, de La Pobla de Segur, en un acte solemne celebrat a la Sala Magna del Comú de Particulars de la vila. L'Àngel assegura que aquest reconeixement és l'única manera de preservar aquesta tradició i a la vegada de retre un homenatge sincer a totes les persones que durant anys van destinar la seva vida a aquest ofici ancestral i universal. Estic convençut que és així.
Ara, des de l'exili, encara se'm redimensiona més clarament la necessitat d'actuar de manera coordinada i col·laborativa, en xarxa, així com de teixir aliançes que ens permetin treballar d'una manera transfronterera, per tal d'atorgar a la nostra cultura una major presència i un reconeixement més gran arreu del món. També agafen des de la distància física més impacte els èxits col·lectius assolits en els últims temps: no puc deixar de referir-me a les candidatures reeixides en el cas de les falles del Pirineu o, més recentment, en l'art de la pedra seca.
Comparteixo molt breument el procediment que cal seguir en relació a les candidatures multinacionals, com la que ens ocupa: els comitès d'experts nacionals de la UNESCO decideixen, en consulta amb altres estats, si tira endavant la nominació oficial i, si la decisió és positiva, es pot presentar la sol·licitud fins a finals de març de l'any següent - o també de manera posterior, en tot cas, és una decisió que prenen els estats membre i no de les nostres associacions. Alemanya, Àustria, Polònia, Txèquia i Letònia ja s'hi han posat. Sembla ser que l'octubre vinent comptarem ja amb un primer pronunciament oficial sobre la qüestió per part de la UNESCO.
Amb tot, la pilota és també a la nostra teulada i és que, sigui com sigui, el proper 15 d'agost i en el marc de l'assemblea general de raiers que tindrà lloc a l'Alta Drava, a la Caríntia austríaca, es presentarà la candidatura raiera que compta ja amb el suport d'aquests cinc països i a la qual cal sumar en el cas català de manera convençuda i decidida els suports de caràcter intern - això és també el suport institucional, absolutament clau en aquest tipus de processos llargs i, sovint, incerts.
Apel·lo en aquest sentit no només al rol d'acompanyament de la pròpia Generalitat de Catalunya, que ja ha inclòs aquestes festes tradicionals en l'Inventari del Patrimoni Festiu, sinó també al dels ajuntaments, administració que també ha vist créixer en els temps actuals la seva capacitat d'inicidir de manera directa i eficaç en les necessitats de la ciutadania.
Sort i encerts, doncs, en aquest camí que tot just comença i recordeu que, per fer-lo més amè, sempre podeu recuperar el relat de Mossèn Cinto que va glosar excel·lentment la vida dels raiers pallaresos a la “Cançó del raier” que tant m'agrada escoltar en la versió dels amics d'El Pont d'Arcalís – i que troba l'original en el grup La Murga.
