L’exili colombià de les dones contat des del País Valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha fites que demostren que pot existir un internacionalisme valencià més enllà de la lògica clientelar de Brussel·les i tot el seu extraradi institucional i molt benestant. Parlem d’un internacionalisme, per descomptat, sense pressupost públic ni nòmina d’assessors a càrrec del contribuent o aldeano, que tant se val, i sense el risc elevat del colesterol que sol implicar quasi tot escó i que sovint passa de la sang a l’ànima si tenim en compte tanta vergonya humanitària a la Mediterrània. Aquest internacionalisme not cost té a veure amb el conflicte a Colòmbia. El passat 18 de juny la Comissió de la Veritat d’aquell país, creada arran dels acords de pau firmats el 2016, va rebre alguns dels informes amb els quals, d’ací a tres anys, sustentarà l’enciclopèdica missió de relatar fil per randa totes les violacions dels drets humans en una contesa que arrela en la dècada dels cinquanta.

Un dels sis dossiers lliurats en un acte institucional a Bogotà tracta sobre l’impacte d’aquest conflicte armat en l’exili. En veritat, una raresa, si mirem l’experiència documental d’altres processos com ara a l’Argentina, Xile o Guatemala, per posar alguns exemples, on l’acta notarial de la desfeta no sol aprofundir en la peripècia dels qui hagueren de fugir per mantenir la vida o, senzillament, la dignitat. I més raresa encara pel fet que aquest volum de 242 pàgines estiga relatat des d’una perspectiva i una metodologia de gènere. La tercera raresa podria ser, i no necessàriament, que la investigació i l’elaboració s’haja covat a València, amb tallers que han aplegat dones migrades arreu de l’Estat. El que ja no suposaria una quarta raresa és la manca d’implicació de les institucions valencianes, ni amb diners ni suport ni presència. Una desídia que s’emmiralla en el desinterès rotund de la ja molt honorable aldea mediàtica. És un fet que les dissorts alienes no fan comboi ni aporten clorofil·la a la botànica adequada.

Doncs sí, made in València: “La veritat contada per les dones refugiades, exiliades i migrades”. Un informe coordinat per Alba Teresa Higuera Buitrago amb l’acompanyament de Leonora Castaño Cano i escrit per Carolina Durán Mcnish. Les dues primeres són líders que arribaren el 2003 a Espanya gràcies a un dels programes de refugi d’Amnistia Internacional. La tercera és una advocada especialitzada en drets humans que cursa estudis de gènere a la Universitat de València i que prové de Barrancabermeja, la ciutat roja del centre proletari i petrolier de Colòmbia i objectiu de guerra, sobretot de guerra bruta, de paramilitars i l’Estat durant la crua dècada del 2000. Les tres participen en la Col·lectiva de Dones Refugiades, Exiliades i Migrades, l’embrió de la qual és de 2004, però que va oficialitzar-se a València el setembre de 2015 durant unes jornades en la incombustible, i molt necessària, Ca Revolta i organitzades per l’ONGD Atelier i la Mesa de Apoyo a la Defensa de los Derechos Humanos de las mujeres y la paz en Colombia, que agrupa 24 organitzacions. En l’actualitat la Col·lectiva té presència en 11 països.

L’informe és una radiografia dolorosa de l’exili feta a 20 dones de diferents generacions d’entre 14 i 75 anys, la majoria líders comunitàries i a favor dels drets humans. Totes elles van patir fustigaments per la seua militància i sumen entre 3 i 26 fets victimitzants per cap, alguns d’ells relacionats amb violència sexual, una de les municions més recurrents de tota guerra. Són dones la majoria amb estudis superiors on la mateixa dinàmica social del primer món les aboca a la invisibilitat i la pobresa: per dones, per immigrants i, fins i tot, per negres. Una triple victimització que les condueix quasi el 100% a la vida precària, quan no a la clandestinitat per manca de papers. I un capital humà, a més, desaprofitat no sols al país de origen, sinó a les terres de desigual acollida. A això, cal sumar-hi l’absència absoluta de garanties de no retorn, amb el president Iván Duque al capdavant, fillol del guerrerista Álvaro Uribe, i on la persecució i assassinat de líders socials, allò que les va empènyer a l’exili, s’ha agreujat: entre 560 i 840 líders, homes i dones, segons diverses institucions, han estat eliminats des de 2016. Tot un genocidi amb comptagotes que l’Estat no reconeix.

Per aquest i altres motius, un dels objectius de l’informe és incidir perquè, per primera volta, l’exili siga considerat delicte de lesa humanitat sense matisos i comptant amb tots els impactes internacionals d’aquests considerats massa sovint només conflictes interns, a més de les afectacions específiques a les dones. Una garantia de dret per a aquestes víctimes i també les que vindran en un planeta que gira sense remei a cavall de la pròpia tragèdia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.