«La plaça és meva»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dissabte de juliol a Barcelona. Ja ha caigut el sol. La gentada omple els carrers que ja s’han deslliurat de l’onada de calor de fa uns dies. Fa una temperatura ideal per passejar. Hem sortit a sopar amb el meu fill. Abans de tornar a casa, anem a fer un gelat i entrem a la plaça del Sol. Són quarts de dotze. Possiblement moltes coneixeu aquesta plaça. Acostuma a estar plena de cercles de joves asseguts al terra xerrant alegrement mentre passen les hores. 

Nosaltres ja ho fèiem de joves. L’alumnat dels instituts de Gràcia i rodalia omplíem els bancs, el terra i les escales de la plaça del Sol fins a altes hores de la nit. Amb una llauna de cervesa o una xibeca a la mà. Xerràvem, cantàvem, fèiem coneixences, ens enamoràvem, fèiem plans, érem feliços.

Però aquest dissabte a la nit no hi ha ningú assegut al terra (a les escales tampoc perquè fa temps hi van instal·lar tot de jardineres que ho fan impossible). En lloc de les converses alegres del jovent, l’únic que hi ha és un cotxe de policia al bell mig. La seva presència ha buidat la plaça. No és la primera vegada que ho veiem. Fa anys que les anomenades polítiques de civisme s’ocupen, com a mínim al nostre barri, de buidar la cridòria nocturna a les places perquè el veïnat pugui descansar. De vegades se n’ocupa la policia, de vegades els serveis de neteja mullant el terra de la plaça.

Menteixo. No només hi ha un cotxe de policia. També hi ha tota la gent que seu tranquil·lament a les terrasses dels bars gaudint d’una cervesa gelada, d’un gintònic o d’un mojito. Molts dels que hi ha són guiris, com podeu imaginar, que ocupen pel cap baix la meitat de la superfície de la plaça. Així que fent fora els cercles de gent asseguts al terra han fet disminuir la quantitat de gent que fa soroll, però la cridòria en realitat continua fins que no tanquen les terrasses, a la una de la nit els caps de setmana.

Tenir canalla és una experiència preciosa. Entre d’altres coses, perquè et confronta amb la realitat. I t’obliga a replantejar-te i a qüestionar-te allò que amb el pas dels anys, el pragmatisme i la comoditat has convertit en normalitat. Potser si no hagués anat amb el Roc, ni m’ho hauria plantejat, perquè hi ha moments que abaixes la guàrdia i decideixes no estar sempre enfadada amb aquest sistema tan dur i brutal en què vivim. Però dissabte anava amb ell. I té 7 anys i per tant una set insaciable per intentar entendre tot el que succeeix al seu voltant. “Mare, per què la policia és al mig de la plaça?”, “mare, què hi fa aquest senyor dormint al carrer? Per què no l’ajudem?”, “mare, per què la policia pega la gent per voler votar?”, “mare, ja som una república?”.

I com li expliques que si pagues, et pots estar a la plaça, però que si el que vols fer és seure una estona al terra, corres el risc de rebre un cop de porra o una manguerada d’aigua?

A Gràcia no som els únics que patim la privatització de l’espai públic. Fa un any i mig, en Jordi Magrinyà, que anava de número dos per la CUP a Barcelona, denunciava per les xarxes socials que a la plaça Reial, al barri Gòtic, hi ha només sis cadires públiques versus els 1.600 seients de les terrasses.

Des de fa uns mesos pujo molt sovint per feina a Manresa. Aquesta setmana vaig tenir una estona per sortir de l’oficina i passejar pel centre la ciutat. La capital del Bages té un passeig magnífic, el passeig de Pere III. (He de reconèixer que qualsevol passeig amb plataners, em roba el cor). És ple de terrasses. Era la tarda i estaven plenes de gent fent l’orxata, un gelat, una cervesa.)

Mentre hi passejava i pensava en el que ens succeeix a les places de Gràcia i d’arreu, em vaig trobar amb dues llargues rengleres dobles de cadires metàl·liques, una a cada banda del passeig. Són a l’alçada del centre cultural del Casino. No em vaig poder estar de comptar-les. 288 cadires. També eren plenes.

Són cadires metàl·liques d’aquestes que estan lligades entre elles en grups. Com les que hi havia a dalt de tot de la rambla barcelonina i a la plaça Catalunya quan jo era adolescent. Per seure en aquelles cadires havies de pagar algunes pessetes a un senyor.

Una amiga de Manresa m’ha explicat que fa anys hi havia una senyora, la Rosita, que et cobrava alguns cèntims per seure-hi. Però des de principis de 2017, l’Ajuntament se’n va quedar la gestió i des d’aleshores no cal pagar res per instal·lar-t’hi.

El 1976, quan Fraga Iribarne era viceministre i ministre de Governació del Govern d’Arias Navarro, va pronunciar la famosa frase “La calle es mía!”, com a resposta a les denúncies per la repressió policial. Avui dia són les patronals de la restauració les que poden bramar, fatxendes: “La plaça és meva!”. Amb l’ajut inestimable dels nostres governants, és clar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Laia Altarriba
Laia Altarriba

Periodista