Als enemics de la carn, als que busquen Déu només en els llibres, en el bosc de les idees, oblidant de buscar-lo dins d’un mateix, als rigoristes de totes les èpoques, no els agradava Caravaggio. I, tanmateix, és gràcies a la carn que el pintor es fa modern, es fa molt gran, perquè no pot deixar d’entendre l’esperit sense el físic. No entén Déu sense la carn que el fa concret, que el fa home. Vegeu, sisplau, aquell quadre esplèndid, la Incredulitat de sant Tomàs i el llarguíssim dit del dubte burxant a la ferida del tot just Ressuscitat. Montaigne ho diu en els seus Assaigs, autèntic text fundacional de la modernitat segons Stephen Toulmin, que és qui més en sap, d’això: “No hi ha vigor a les produccions de l’esperit si no hi ha també vigor al cos... Què és el que li ha fet, a la humanitat, l’acte sexual, tan natural, necessari i just, perquè no atrevir-nos a parlar-ne sense vergonya i el desterrem de la conversa seriosa i decent? Cadascuna de les meves parts em fa home, tant com qualsevol altra. I cap no em fa més pròpiament home que una altra qualsevol”.
Carvaggio pinta la carn, el cos. En els seus inicis va ser un pintor de joves equívocs, proveïdor d’imatges de bellesa per a prínceps de l'Església i destacats dignataris homòfils. Ell mateix es va retratar diverses vegades entre aquest harem uranista, primer per falta de models, després per raons que alguna cosa tenen a veure amb la seva vida privada de busca-raons, amb la seva masculinitat exaltada, amb la seva afició als daus, a les baralles, als baixos fons (el 1606 va matar un home, el primer any del seu trist final). Quan contemplem el seu famós Bacus, el seu autoretrat idealitzat, és una mica més que una disfressa. Hi trobem el virtuosisme formal, la bellesa de la copa, les bombolles encara al vi de la gerra, acabada de deixar sobre la taula, i alhora, la seva pròpia màscara, el poder transformador de l'art. Bacus és el déu tardoral, associat a la fertilitat de la naturalesa, a la llibertat i a la creativitat de l’artista. Sexualment ambigu, té formes arrodonides, lànguides, que poden ser interpretades també com a classicisme estetitzant, com a sibaritisme, o com una invitació a l’amor, també com una severa advertència sobre els perills que comporta, en especial pel que fa a la malenconia. El poder del vi la podrà combatre?
Caravaggio en l’Enterrament de Crist pinta amb idèntic virtuosisme la carn del cos de Jesús, però amb llum somorta, molt més pàl·lida que la del seu enterrador i alhora amb molt més misteri i caritat. Allà hi ha Déu mort i la pietat de la Mare de Déu sembla que miri la pell del Senyor; així ens la pinta per a nosaltres. Aviat serà sota la làpida, sota la dura pedra, que és la de la realitat, i aviat també, és el personatge de la dreta, es produirà la resurrecció, l’altra vida. Caravaggio va morir a finals de juliol del 1610, d’una febra contreta a prop de Roma, mentre esperava tornar a la ciutat i obtenir el perdó del Papa per l’assassinat. La seva última etapa, la més espiritual si això és possible, la va passar adolorit, pintant gran quantitat de quadres foscos, de màgic realisme, perfumats per una fe sincera i un torturant i quiet sentiment de culpa, com a Salomé amb el cap del Baptista. Poc abans, en una ocasió en què li havien ofert aigua beneita per rentar els seus pecats venials, va respondre, solemnement: “No em cal, tots els meus pecats són mortals”.
Atrevim-nos, per últim, a mirar la fascinant Medusa, una imatge sorprenent que és també un autoretrat del pintor, complement iconogràfic del Bacus i del Narcís.És el Carvaggio més intel·lectual, reflexiu, sobre que és la pintura i l’art. Pensem que el mite de l’home enamorat d’ell mateix és una advertència contra l’art entotsolat, aïllat, que provoca l’esgotament i la mort segura de la creativitat. I que, per altra banda, la Medusa representa un altre terror de la consciència artística, el terror davant la paràlisi de la mirada de la reina de les Gorgones. La Medusa transformava en pedra qui gosés mirar-la als ulls, tenia cabells que, de fet, eren serps, símbol del turment i de la culpabilitat reprimida. Mireu-la, el seu gest ens fita amb menyspreu i ens hipnotitza. Aquest és un altre dels grans perills de l’art, quan ens produeix sorpresa, estupefacció, quan ens captiva i aconsegueix petrificar-nos. Sí, convertits en pura i sorda contemplació, l’obra d’art ens menysprea, només podem romandre callats. És la nostra impotència davant de l’art. Afortunadament, com en el famós Perseu de Benvenuto Cellini, la medusa regalima sang, decapitada.
