Tinc prou articles publicats, i de fa molt temps, per haver de demostrar a aquestes alçades que sempre he cregut que la hipotètica unitat dels partits polítics independentistes estava sobrevalorada i que, per aquesta mateixa raó, era una aposta perdedora. I insistir-hi, des del meu punt de vista, ha estat i és un error estratègic que només ha servit per crear mala maror.
La primera raó per sostenir la meva convicció és la provada i llarga dificultat per concertar les estratègies dels partits independentistes. Per no anar més enllà, cal recordar les dificultats per celebrar el 9-N. Encara més agònic va ser l’acord per aquell Junts pel Sí, al qual alguns van anar arrossegant els peus i així van anar els resultats. La preparació de l’1-O, els esdeveniments entre l’1-O i el 27-O, per no dir l’estranya dispersió final del Govern suspès pel 155, haurien de ser més que suficients per saber que hi ha coses que, a més de no poder ser, són impossibles.
Ara mateix, pels objectius d’aquest article, m’és igual la consideració moral i política de la impossible unitat de l’independentisme. I passaré de llarg l’anàlisi de les causes —sovint plenes de misèries— o d’assenyalar culpables, tot i que certament uns en són més que d’altres. El que vull assenyalar és que considero un error greu insistir en allò que no pot ser, i que és poc intel·ligent perquè inevitablement porta a la frustració. Fins i tot és possible que el caràcter políticament caïnita que hem demostrat històricament els catalans justifiqui la manca d’unió fins i tot quan la desigualtat de forces amb l’adversari comú sembla que aconsellaria el contrari. És cert que Francesc Abad ha mostrat que a Barcelona ciutat, com més diversitat de candidatures independentistes s’han presentat des de 2015 a les eleccions, menys vots absoluts —fins a 120.000 menys— ha obtingut l’independentisme. Però, a part del pes de les diferents circumstàncies excepcionals de cada convocatòria, mai no sabrem què passaria amb una candidatura d’àmbit nacional, veritablement unitària, amb PDECat, JxC, ERC, CUP i qui fes falta. Només la negociació necessària per arribar-hi ja l’hauria debilitat abans de començar la campanya.
Si les candidatures unitàries no són possibles, si tampoc no ho són els pactes postelectorals en què es justificava la no conveniència de fer els primers i, encara, si no es veu per enlloc que sigui possible allò de la unitat estratègica, la qüestió és com caldria encarar políticament el combat per la independència des de la desunió. I la primera consideració, des del meu punt de vista, és que la unitat de l’independentisme l’hauríem de deixar en el pla de la societat civil organitzada. Aquesta hauria de mantenir una independència estricta dels partits, i per això hauria de renunciar a dir-los què han de fer o deixar de fer. Hi ha prou marge d’acció per poder treballar al marge dels partits, i si l’acció és sòlida, com ha passat en altres moments, els partits prou que l’acabarien atenent.
En segon lloc, el que sí que es pot exigir als partits és la seva consistència interna i que precisin, tant com sigui possible, el seu projecte de país per quan el tinguem emancipat. Ara mateix, uns per estar atrapats en divisions internes, altres per estar-ho en canvis sobtats d’estratègia, encara altres redefinint els seus espais, s’ha de dir que si la unitat és impossible, la diversitat tampoc està servint per allò que podria de tenir de positiu.
Tercerament, el que sí que caldria evitar a l’hora d’avançar cap a la independència per separat, és la pretensió arrogant de condicionar-la a la pròpia victòria, o al triomf d’una determinada ideologia. És inquietant que algú pugui dir que la República serà d’esquerres o no serà. O liberal, o no serà. Ja sé que és una obvietat, però quan siguem independents, a cada convocatòria electoral ens jugarem l’orientació política del govern i res no estarà predeterminat. De manera que és igual qui vulgui arribar-hi primer, però que no es faci il·lusions sobre què decidiran els catalans quan siguin independents. Pot passar de tot, i si no, que ho preguntin al PSC el 1980.
En definitiva, haver posat l’accent en la unitat ha fet que, indirectament, hàgim donat la raó a les tesis de José María Aznar sobre la fractura interna. Ell parlava de la fractura que ha buscat per activa i per passiva Ciudadanos, la qual, afortunadament, no té la magnitud ni la profunditat que volien. En canvi, probablement sense comptar-hi inicialment, els hem problematitzat una desunió que també els és útil, i que sembla que han treballat amb astúcia i segueixen excitant de sota mà. Que els qui aspirem a la independència tinguem ofertes diverses des del punt de vista ideològic i també estratègic no em sembla negatiu. La qüestió és com fer virtut d’aquesta diversitat. Allò rellevant és coincidir en qui és l’adversari. Allò fonamental és compartir el mateix objectiu final d’emancipació.
