Una diplomàcia climàtica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels grans punts febles del primer pacte d’esquerres al capdavant de la Generalitat Valenciana ha ressorgit de les flames per ocupar la primera línia de prioritats del Botànic II. La transició ecològica i la lluita contra l’emergència climàtica constitueix el primer dels sis eixos programàtics del nou pacte de Govern del PSPV, Compromís i Unides Podem.

La primera meta plantejada pel nou Govern progressista al Consell inclou quasi una vintena de mesures que van des de l’aprovació de tres lleis, quatre estratègies i dues agències a idees tan ambicioses com inspiradores. Per exemple, el punt onzè, el qual anuncia: “Un aprofundiment d’un model territorial amb perspectiva de gènere i intergeneracional que ens permeta un futur sostenible que no siga depredador del mitjà ni especule amb el sòl”. 

La promesa normativa és contundent, i tanmateix de tramitació extremadament lenta i necessitada de recursos humans i econòmics —en un escenari d’infrafinançament autonòmic—, com s’ha comprovat en l’anterior legislatura. Les lleis publicitades pel Botànic II són les de canvi climàtic i transició ecològica, d’economia circular i de benestar ambiental. Benvingudes siguen; tanmateix, mentre s’elaboren les normatives, les decisions no poden romandre paralitzades perquè les accions ja resulten apressants. Aquest serà un dels desafiaments del flamant Executiu valencià

I a les lleis, s’afegeixen quatre estratègies verdes. Sorprèn, de fet, l’absència de la relativa al canvi climàtic, en permanent actualització de mesures pendents de compliment. Les noves estratègies es dedicaran a la biodiversitat 2030, a l’aigua i a la mobilitat sostenible, mentre que es dona la paraula de desenvolupar la dedicada al desenvolupament rural sostenible, incorporant incentius fiscals i econòmics. Uns documents als quals se sumaran altres com ara el Pacte dels Boscos o el Pla de Prevenció d’Incendis i Riscos Naturals.

Una vicepresidència de la Generalitat i, almenys, tres conselleries dirigiran la nau de la sostenibilitat aquesta legislatura. Els tres partits de govern en tindran responsabilitats. Aquest fet representa un valor, la necessària interdisciplinarietat, i alhora una debilitat: la necessitat d’una coordinació extrema que pot posar en perill l’èxit.

Quatre homes i una dona

El vicepresident segon, Rubén Dalmau, també és conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, tant és així que el líder d’Unides Podem aspirava a la direcció global dels assumptes vinculats amb la sostenibilitat. Per la seua banda, el conseller socialista Arcadi España ha assumit la responsabilitat de dirigir la política territorial, d’obres públiques i mobilitat i Rafa Climent, de Compromís, repeteix al capdavant del Departament d’Economia Sostenible i haurà d’enfortir les accions per implantar les energies renovables, i alhora mesures per  promoure l’autoconsum tant domèstic com comercial i industrial. Per la seua banda, Vicent Marzà, de la coalició, també tindrà competències transversals, entre altres, en l’àmbit de l’educació ambiental.

La conselleria comandada per una dona amb Mireia Mollà —persona de confiança de la vicepresidenta Mónica Oltra, ambdues d’Iniciativa— és, sense cap dubte, el departament amb més prerrogatives per liderar, coordinar i garantir el rumb ambiental de la Generalitat Valenciana, també amb perspectiva feminista. El departament de Mollà, el qual continuarà aglutinant Agricultura, que torna a quedar en mans socialistes, disposa de la secretaria autonòmica d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Paula Tuzón, de qui s’espera menys estridències i més consensos que de l’exsecretari autonòmic Julià Àlvaro, provinent de les files d’Els Verds. Així, en aquesta ocasió s’ha optat, deliberadament, per un perfil molt més polític que tècnic i independent, com era el cas de l’exconsellera Elena Cebrián

La transversalitat de les polítiques verdes en l’acció de govern és una demanda històrica dels sectors ambientalistes per evitar l’arraconament de les mesures de caire ecològic que afecten no solament la biodiversitat, sinó l’economia, la salut, el model territorial i de mobilitat o l’ús de les energies. El Botànic II mostra voluntat per avançar cap a aquesta integració; tanmateix, la dispersió de competències entre diversos departaments i vicepresidències, el mestissatge de partits, ara a tres bandes, i les elevades aspiracions plantejades —que impliquen profunds canvis de model econòmic— revelen que el camí no serà senzill ni plaent, que caldrà molta coordinació, empatia i un autèntic cos de diplomàcia en polítiques ambientals i climàtiques per evitar que tot aquest corpus de promeses quede només en l’àmbit de la literatura electoral.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Maria Josep Picó
Maria Josep Picó

Periodista ambiental i divulgadora científica.