Radiotelevisió pública: de la derrota col·lectiva a un nou inici

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els contaré una anècdota abans d'entrar en matèria, la sentència de l'Audiència Nacional que rebutja el recurs presentat per CGT (i al qual es van adherir la resta de sindicats) contra l'ERO de l'extinta RTVV. Som als inicis del mes de novembre de l'any 2013. La Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) havia emès una sentència favorable als treballadors que havien impugnat els primers acomiadaments en RTVV. La sensació entre els demandants era d'eufòria: es pensava en una reincorporació dels treballadors i un replantejament (a la baixa) del primer ERO.

Pel subsòl, els corrents eren uns altres. Abans de fer-se pública la sentència comença a remorejar-se que en el cas que la decisió judicial no fóra favorable a l'ERO, el PP d'Alberto Fabra tancaria la televisió redimensionada que havia posat en marxa després dels acomiadaments. "No s'atreviran", era el comentari general entre els afectats. "Els matarien, la tele està massa arrelada entre els seus votants", reblaven. En contra d'això, una font fiable del PP m'assegurava que la intenció de tancar era ferma, molt més del que es podia pensar. Li ho vaig contar a un membre del planter de Canal 9. Em va posar els ulls com a plats. Vaig veure el pànic dibuixat en el seu rostre. Un dels primers errors dels treballadors fou menystenir l'amenaça. Un altre, va ser signar majoritàriament l'ERO d'extinció i, a continuació, sumar-se els sindicats sotasignants al recurs de CGT, l'única central que es va oposar-hi des del principi.

En el tema de RTVV no hi ha un pecat original. N'hi ha molts. De molta gent. Ho vaig tractar d'explicar en un article escrit la nit mateix del tancament, en calent, però del qual no trauria ara mateix ni una coma. La radiotelevisió valenciana ha estat un gran fracàs col·lectiu, no sols dels polítics i dels treballadors. Però la seua recuperació és també un dret de la ciutadania que no es pot ajornar molt més temps. És una urgència històrica per al País Valencià en termes polítics, culturals, econòmics i socials. I per una sèrie de rocambolesques circumstàncies, una sentència en contra dels interessos dels ex-treballadors, la de l'Audiència Nacional, aplana un nou inici per a l'ens. Perquè estalvia indemnitzacions milionàries, no contempla la continuïtat empresarial i, per tant, obri les vies perquè en un termini raonable de temps puga estar funcionant la nova radiotelevisió.

Fer aquesta lectura, tanmateix, comporta el retret immediat d'un sector dels ex-treballadors que han confós els termes, que pensen que hi ha una confabulació general en contra seu per haver format part d'aquella casa. Que han convertit els polítics del Botànic i determinats mitjans de comunicació, entre ells EL TEMPS, en centre de les seues diatribes. Tot el que ha passat és lamentable, però el col·lectiu ha estat lluny de ser una pinya: ha hagut escletxes, algunes heretades, unes altres de noves. S'han viscut situacions de tensió molt grans, internes i externes. I els treballadors de RTVV no han estat els únics a patir acomiadaments. L'altre dia em vaig creuar amb un treballador d'una televisió privada que hagué de canviar d'activitat professional. Ha estat la tònica habitual en el gremi de la comunicació.

Escric la frase "nou inici" sense il·lusió, sabent de la dificultat diabòlica d'establir qui ha de formar-ne part i qui no. Amb tristesa per una derrota dels ex-treballadors que es deu, en part, a errades sindicals però que -continue pensant-ho- té una mica de desfeta col·lectiva, de solució terriblement insatisfactòria. De fer pagar a justos i pecadors. Una sensació "agredolça", com deia algú en el meu mur de Facebook.

En tot cas, l'agonia -al marge dels possibles recursos- havia d'acabar algun dia. I millor quan encara hi ha temps de reconstruir un servei públic irrenunciable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.