La integració europea es fa també des de les universitats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, la societat catalana s’ha sentit atreta amb el projecte europeu i compromesa, sobretot les generacions més joves, de manera que la Unió Europea s’ha vist com un espai de desenvolupament a nivell individual i col·lectiu, no només per al desenvolupament econòmic sinó també per a la salvaguarda de drets i llibertats. A aquesta concepció hi han contribuït enormement tots els programes d’intercanvi d’estudiants —destaquem-ne l’Erasmus— i les facilitats de circulació de l’espai Schengen. Avui, per a la majoria de nosaltres, és natural anar a estudiar a un altre país europeu i també, cada vegada més, anar-hi a treballar i a viure.

Actualment, atès el repte de la globalització o del canvi climàtic, necessitem polítiques el més adaptades possibles a les nostres realitats territorials, però alhora coordinades i harmonitzades en l’àmbit europeu per assegurar-ne l’eficàcia i que prevalguin els interessos comuns que ens marquem davant altres actors mundials. Això sembla molt llunyà del nostre dia a dia, però no ho és tant. De fet, aquesta coordinació i harmonització implicar anar esborrant fronteres i barreres  administratives i per posar en comú les estratègies, coneixements i recursos que hi ha als diferents territoris.

Un exemple claríssim, anunciat recentment per la Comissió Europea, és la creació de 17 supercampus europeus, formats per 114 centres d’educació superior de 24 països diferents per treballar en xarxa. Els alumnes i professors de les universitats i centres que hi participen —a Catalunya han estat seleccionades la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)— tindran més facilitats en la mobilitat i en l’intercanvi de metodologies de treball, compartiran coneixements i impulsaran projectes conjunts. Darrere d’aquesta iniciativa hi ha la necessitat de crear dinàmiques reals per superar les barreres administratives i equiparar les condicions entre comunitats universitàries i territoris. L’objectiu és disposar d’un ecosistema de recerca, desenvolupament i innovació d’abast europeu, capaç de competir amb la Xina o els Estats Units. Aquesta fita no sols és important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, perquè l’aposta per ampliar l’espai comú i fer créixer el projecte europeu tan sols tindrà èxit si també reforça els valors fundacionals compartits i la identitat europea, respectant la diversitat i tenint-la com a bandera.

Per descomptat que l’evolució del projecte europeu no és un camí de roses ni un oasi. Amb les reaccions a la crisi financera, als conflictes bèl·lics a la ribera sud de la Mediterrània o als casos de corrupció en governs i partits polítics dels darrers anys hem vist també les debilitats i imperfeccions de la Unió Europea, les quals sovint han servit per alimentar postulats populistes d’extrema dreta i euroescèptics. Els silencis davant la violència policial de l’1 d’octubre a Catalunya i la passivitat davant les morts de migrants a la Mediterrània també han contribuït a qüestionar cap a on va la Unió Europea.

Per als qui ens sentim europeistes, no n’hi ha prou amb denunciar i criticar, sinó que cal treballar i contribuir a fer evolucionar el projecte europeu cap a les expectatives que hi tenim dipositades i que els seus propis principis fundacionals assenyalen. Aquesta feina és diària i ha de ser en tots els àmbits, perquè aquest espai comú europeu l’acabem fent les persones que hi vivim i és fonamental que ens hi comprometem des de joves, perquè, malgrat tot, és la millor garantia que tenim per al desenvolupament sostenible, la justícia social i la democràcia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Meritxell Serret
Meritxell Serret

Consellera d'Agricultura a l'exili i delegada del Govern davant la UE