15 anys relligant la mata de jonc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 Ni els cops de calor ni el soroll ambiental haurien de distreure'ns a l'hora de lloar una de les commemoracions més importants esdevingudes aquest mes de juliol: la cloenda del programa d'actes destinat a festejar els 15 anys de l’Institut Ramon Muntaner, conegut col·loquialment com a l'IRMU. Una celebració que va cristal·litzar fa pocs dies a Barcelona, en un acte de caràcter solemne, que va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.

 Parlar de l'IRMU, institució que he tingut l'honor de presidir durant més d'un lustre, no és un gest; és una obligació per a qualsevol persona que n'hagi conegut la tasca. La cultura local, ho sabem els qui l'hem practicada d'ençà que tenim memòria, és un valor essencial i imprescindible si parlem d'aposta sincera per la cohesió social.

 Aquests dies, en què segueixo des de la distància física però amb molta preocupació el debat encès a Catalunya sobre els atacs racistes a menors estrangers no acompanyats (els coneguts com a “menas”), penso que no som conscients de fins a quin punt el localisme ben entès i la cultura de proximitat poden esdevenir eines útils i d'absoluta transformació de les nostres societats.

 L'exemple de l'IRMU resulta especialment revelador en aquest sentit: l’Institut Ramon Muntaner va ser creat l’any 2003 al Mas de la Coixa de Móra la Nova fruit de l’acord entre la Generalitat de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla catalana, per tant, va néixer de la confluència entre l’administració pública i la societat civil estructurada. Una confluència que, amb el pas dels anys, ha estat capaç de generar una sèrie de dinàmiques positives que han servit per articular nous ponts de col·laboració amb altres institucions i administracions i que han permès, en definitiva, fer créixer el projecte.

 És aquest punt de compromís compartit, intergeneracional, transversal en tant que afecta l'esfera pública però també la privada, que integra la perspectiva individual però també la col·lectiva, allò que defineix projectes com els dels centres d'estudis. Però no només; és el seu esperit, del qual emana la pluralitat ideològica, l'altruisme cultural, la responsabilitat social i el sentiment progressiu de pertinença i estimació del territori, el que pot marcar-nos el camí a seguir en tant que model col·laboratiu per a la resolució dels molt i molt complexos conflictes que tenim, actualment, al davant com a país. N'estic convençut: cal indentificar la missió i abordar-la amb responsabilitat. I això és, principalment, amb respecte a la diversitat dels col·lectius i la cerca d'objectius comuns.

 Al llarg de tots aquests anys, l’IRMU ha treballat des del rigor i des de la proximitat per generar projectes sempre tenint com a base les necessitats dels centres i instituts d’estudis locals i comarcals. Una xarxa que avui se'ns presenta sòlida i nombrosa, amb un total de 345 centres d'estudis associats: 34 d'ells al País Valencià, 7 a les Balears, 7 a la Franja, 4 a la Catalunya Nord i -si prenem com a referència la localització territorial que inclou la memòria d'aquest 2018- també amb representació a Andorra i a l'Alguer.

 Sabeu que un optimista de mena com jo sempre integra la mirada al futur, entesa com una oportunitat de millora. L'IRMU, com el país i la seva gent, té reptes de present i sobretot de futur. Continuar millorant les eines de comunicació que es vinculen directament a la voluntat d'incorporar la tecnologia digital en el dia a dia de les entitats, la millora de la connexió i relació amb el món universitari, la capacitat d'esdevenir altaveu de la cultura i la recerca feta des del territori... En són només alguns, no sé si els principals. Per assolir-los, estic convençut que no hi ha metàfora més evocadora que la corda que lliga la mata de jonc, com apuntava Ramon Muntaner en la seva crònica i com molt bé representa el logotip de l’IRMU.

Per tot allò que ja heu fet, i sobretot per tot allò que esteu construint, serveixi aquest article com a reconeixement a una realitat, la dels centres d'estudis, que ha vingut per quedar-se i per marcar el compàs de les noves -i molt diverses- societats del segle XXI.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili i candidat al Senat per Barcelona de Junts per Catalunya