Com un pollastre sense cap

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

10 de setembre de 1945, Fruita, al comtat de Mesa, Colorado. Lloyd Olsen, un pagès, va sortir de casa seva amb direcció al galliner on corria l’aviram. Aquell dia tocava pollastre per sopar i la seva dona l’havia enviat a triar la víctima. L’escollit va ser en Mike, un gall jove de cinc mesos i mig. Tot i que de mala gana, el senyor Olsen va aixecar la destral i va tallar el cap de l’animaló. Com tantes altres vegades, el pollastre va sortir corrents sense cap però, a diferència d’altres ocasions, el granger, ves a saber si per un sentit de pietat innata en aquell país de pioners i puritans, per un sentit de l’humor cruel o amb vista a un possible negoci, va decidir donar-li una segona oportunitat i no rematar-lo.

Alimentat amb una xeringa i un comptagotes fet a base de llet, aigua i blat de moro, el Mike dels Olsen va començar a ser el centre de la curiositat d’aquella contrada de l’Amèrica profunda. Aviat, l’interès es va estendre per tot el país. Mike the Headless Chicken, també conegut com a Miracle Mike, va esdevenir una llegenda nacional —previ pas per a la Universitat de Utah que en va validar l’autenticitat—, a l’altura del vedell de dos caps. Després de guanyar 4.500 dòlars al mes passejant la bèstia per fires i circs de tot el país, en una pausa en un motel de Phoneix, Arizona, en Mike expirà i, amb ell, l’únic pollastre que ha estat capaç de sobreviure 18 mesos sense cap. La llegenda diu que molts van ser els qui van intentar provar sort i aconseguir l’èxit d’aquell animal que havia aparegut al Time, fet que va provocar una terrible matança de galls arreu dels Estats Units que, després d’algunes passes, expiraven.

Els parlava d’aquesta anècdota entre còmica i macabra perquè aquell pollastre que va viure més d’un any sense bec i sense ulls, sense mig cervell i sense cresta, em recorda el món exconvergent. Refundada i liquidada Convergència Democràtica de Catalunya, creat un Partit Demòcrata Europeu Català —la tria del nom ja va ser un sainet— que no va acabar d’arrencar, es va optar per candidatures sota el nom de Junts per Catalunya, mentre Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra impulsaven la creació de la Crida Nacional per la República, com un moviment “o espai polític” —un partit, al capdavall— sorgit precisament d’aquestes candidatures. Malgrat que des de l’exili el comanda el president Carles Puigdemont i ostenta la presidència de la Generalitat, té un grapat de conselleries, diputats i senadors i ha mantingut alguns dels seus (ja pocs) feus municipals, aquest món corre, com en Mike el pollastre, sense cap i sense nord.

Puigdemont és un supervivent nat que ha fet de la necessitat virtut i, fins ara, se n’ha sortit amb una capacitat admirable... i l’ajuda impagable de la JEC, punta de llança d’un Estat que el té entre cella i cella. Ara bé, comencen a acumular-se-li les promeses incomplertes i els dubtes sobre l’eficàcia de la seva estratègia d’internacionalització, acompanyat de la cort augúrica que l’assessora. No només va prometre la proclamació i efectivitat d’una independència que ara sabem que era simbòlica, sinó que va dir que tornaria si guanyava les eleccions del 21D i, malgrat guanyar, no ho va fer. Va prometre que seria eurodiputat i, tot i guanyar, s’ha topat amb la realitat de la maquinària burocràtica europea, on Espanya té un paper decisiu.  

Dins el que queda del difunt partit, els grups parlamentaris estan dominats per un estol d’independents i amateurs —ara, la millor manera de fer carrera política arreu és no ser militants, fins i tot guanya punts venir d’un altre món polític— amb molts seguidors a Twitter, on pengen selfies somrient com si visquessin una adolescència permanent, mentre l’eminència gris —que no surt enlloc, però hi és— promou la doctrina del “com millor, pitjor” heretada del leninisme, sense cap idea més enllà d’això. D’aquest grup, que sembla que s’autoanomena “els del lliri” en va sorgir el president Torra, capficat des que va prometre el càrrec a no exercir com a tal, a no creure’s l’autoritat que emana d’una institució històrica que coneix perfectament i que fins i tot venera, i dedicat, malauradament, a exercir una mena de presidència antropològica, revestida d’agit prop i ratafia.

Pot ser que tot això, aquesta no estratègia, aquesta antipolítica, tingui un cert recorregut electoral, especialment si l’Estat espanyol continua donant motius per abraçar el “cagom cony” que diria Jordi Pujol, però, entretant, alguns ciutadans esperem política d’altura, líders, bons parlamentaris, bones idees i llarg termini, no espectacles de barraca.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.