Joves aixecant el braç

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns dies, a Mallorca es va produir un enrenou amb una vintena d’alumnes del col·legi Llaüt, un centre concertat de Palma, que van celebrar el final de curs posant per a una fotografia en què sortien fent la salutació feixista (o romana, si ho volem dir així) amb el braç enlaire, i situats darrere dues banderes espanyoles que també duien estampat el nom de Vox. Sortien somrients i enjogassats, com correspon a qualsevol colla d’adolescents, i absolutament complaguts amb la seva imatge de joves neofeixistes.

El centre, que pertany a l’Opus Dei i practica la separació dels alumnes per sexes, es va apressar a demanar disculpes, afirmant que la fotografia no era representativa de cap manera dels valors que el col·legi assumeix i difon. És un consol. Pocs dies després, la direcció del Llaüt va fer saber a la ciutadania que sancionava el professor que havia fet la fotografia amb una suspensió de deu dies de sou i feina. I aquí pau i després glòria.

El fet podria passar per anecdòtic si no fos que es produeix en el context de l’auge de l’extrema dreta en les seves diverses expressions, també a Balears. Especialment a Balears, potser hauríem d’escriure, a pesar que els resultats del darrer cicle electoral (les convocatòries a urnes del 28-A i del 26-M) s’han saldat amb victòries del centreesquerra (aquesta denominació inclou MÉS i Podem). Una societat desvertebrada, econòmicament encallada en el monocultiu turístic, amb una gran part de la població que viu en la precarietat laboral, i que lidera tristament (també a nivell europeu, segons dades de l’Eurostat) els índexs de fracàs i abandonament escolar, és evidentment una societat propícia per a la implantació i l’enfortiment del virus de la ultradreta, com ha succeït i continua succeint.

Vox va entrar al Parlament de Balears amb tres diputats i més de trenta-quatre mil vots: una barbaritat, però aquí no s’acaba el drama. Com a tot arreu i per molt que els seus líders ho neguin, cal sumar als resultats de Vox els del PP i els de Ciutadans, perquè l’espai ideològic és el mateix, amb molt pocs matisos que en cap cas no són substancials. Quan l’actual líder de Ciutadans, Marc Pérez-Ribas, va guanyar contra pronòstic les primàries a Xavier Pericay, va gosar suggerir tímidament que potser al partit li convenia modular el seu discurs cap a una certa moderació (també en el tema de la llengua, però no només). Ha succeït exactament el contrari, de tal manera que, només tres mesos i mig més tard, el senyor Pérez-Ribas ens va obsequiar, durant el debat d’investidura de Francina Armengol, amb un discurs que era un compendi d’ideologia profundament reaccionària i provinciana sobre treball, economia, educació, sanitat o governança de la societat balear (i, esclar, molt especialment sobre la llengua, que continua sent el gran cavall de batalla del partit taronja). Ciutadans és una força essencialment presidencialista i personalista, i això vol dir que, com que Albert Rivera es troba en un moment difícil, el partit també. El pressing al qual els ha sotmès el PSOE de Pedro Sánchez i José Luis Ábalos se’ls ha entravessat, i la resposta en moments de sotsobra és replegar-se en les essències que van donar raó de ser al partit.

Com a Catalunya, Ciutadans no ha guanyat cap ajuntament a Balears, i aquells en els quals forma part del govern és, necessàriament, de la mà de Vox i del PP, i si de cas també amb el concurs de formacions locals també d’extrema dreta. El PP mereix menció a part, perquè és el niu d’on varen sortir els altres dos: difícilment partits tan aliens a la realitat de Balears com Vox o Ciutadans tindrien raó de ser a Balears si el PP no hagués treballat esforçadament per preparar-los el terreny i el brou de cultiu necessari. I el PP sí que és una força profundament arrelada a la societat balear. Com que dels seus dirigents no se’n pot esperar la responsabilitat ni la intel·ligència necessàries per reconduir l’espai polític de la dreta cap al centre (amb prou feines són capaços de fer seguidisme del que es digui des del carrer Génova de Madrid, ara prou ocupats amb els seus propis problemes) hauria de ser el nou Govern d’esquerres el que assumeixi la responsabilitat pedagògica d’ajudar la ciutadania, i especialment el jovent, a identificar l’extrema dreta i a prendre consciència de la seva capacitat de corrosió del teixit social. Pot semblar una idea naïf, però si aquest flanc es descuida, correm el risc que la fotografia del col·legi Llaüt només sigui l’anunci d’una taca d’oli tòxic i viscós que s’estengui entre la ciutadania de Balears, i en particular entre els joves, durant els propers anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).