Una operació d’Estat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Allò que en la meva llunyana joventut en dèiem els poders fàctics i ara tendim a anomenar les elits —europees, espanyoles, catalanes— creuen que el que li convé a Espanya és un pacte entre el PSOE i Ciutadans, que serà venut a Europa com un pacte entre moderats, socialdemòcrates i liberals, però que tindrà en termes espanyols un fort component nacional: serà el pacte per garantir la intangibilitat de la monarquia, de la unitat d’Espanya i de l’amable oblit dels mals del franquisme. Gràcies a aquest pacte de govern, que també acumularia molt poder local i autonòmic, es dibuixaria un mapa polític alternatiu. Hi hauria un espai central ocupat pel pacto del abrazo; a la dreta, un bloc notable, format per la confluència entre el PP i Vox, amb un cert poder institucional, i que vetllaria perquè C’s i socialistes no qüestionessin aspectes centrals de l’ortodòxia nacional, gràcies sobretot a la seva sobrerepresentació en els aparells de l’Estat (com el judicial) i als mitjans de comunicació. El bloc central taparia així l’accés de l’extrema dreta al poder polític (si més no al visible) i al mateix temps desactivaria l’esquerra de Podemos, sigui domesticant-la o marginalitzant-la. I, potser per damunt de tot, desactivaria l’independentisme català, amb l’opció també de domesticar-lo o d’ofegar-lo (amb una comprensió, a Europa, que no hi seria si aquest ofegament el fes la dreta hereva del franquisme amb Vox a dintre).

Em fa l’efecte que hi ha una operació d’Estat per arribar a aquest escenari. I que, avui per avui, el principal obstacle per aconseguir-ho es diu Albert Rivera, i tots els petits Riveres enfadats, radicals i incendiaris que ha repartit per tot l‘Estat, com per exemple a València. Això ara és una nosa. Rivera i els seus acòlits s’han quedat penjats en una pàgina anterior del guió. Perquè diria que el pacte PSOE-C’s no és el pla original d’aquestes elits, sinó la seva adaptació a les circumstàncies. Diria que el pla original era que C’s substituís un PP indolent i desgastat en el lideratge de la dreta i que entorn de Rivera i el seu cabdillisme nacionalista es reconstruís l’ampli espai que va deixar en herència Aznar i que es va trencar en tres trossos. Les enquestes semblaven avalar aquest pla, fins que a Rivera se li’n va anar l’olla, va començar a veure espanyols pertot arreu, es va dedicar a tallar llaços grocs i a muntar funcions espectacle allà on creia que més el podrien xiular. Això va alertar les elits, que van trencar el guió que portava a unes eleccions que havia de guanyar Rivera, i van acceptar la resurrecció del PSOE a través de la moció de censura de Sánchez. Una moció que va lliscar molt bé —bascos inclosos, els millors interpretadors dels poders fàctics— i que va inaugurar un nou escenari.

Si en el cicle electoral que ara s’ha tancat el PSOE s’hagués afeblit i C’s s’hagués enfortit, el pacte s’hauria produït més en terreny de Ciutadans, potser amb el sacrifici de Pedro Sánchez. Com que ha passat exactament a l’inrevés, el pacte es busca més en l’espai del PSOE i la peça a sacrificar és Rivera. Un Rivera que encara somia de liderar la dreta, i demana —entre la perplexitat i el patetisme— una nova oportunitat quan el corrent sembla anar-li totalment en contra. I aquesta operació d’Estat per crear les condicions del pacte entre C’s i el PSOE, deixant a una banda l’extrema dreta i buscant per l’altra banda desactivar Podemos i l’independentisme (per domesticació o per ofec) ha començat a Barcelona i ha tingut per protagonista Manuel Valls, antic socialista, acollit per Ciutadans i apadrinat i finançat per les elits. L’operació de Barcelona és transcendent, perquè Barcelona és molt important, i sobretot perquè és el laboratori d’una nova dinàmica política.

Quin paper tindrà Manuel Valls en tot això? Darrere les cortines, molt. És el seu hàbitat natural. La conspiració, la maniobra, el cop d’efecte. Un especialista. En l’escenari, no gaire. Perquè Valls és un mal candidat, quan fa de cap de cartell: els seus resultats a Barcelona han estat dolents, malgrat l’esforç financer i mediàtic. Per a un primer ministre francès, ser el cap d’un grup municipal de dos regidors és ridícul. Potser perquè Valls té una gran intel·ligència abstracta, però una incapacitat congènita per tractar amb la gent. Que es negués a donar la mà al president de la Generalitat o que negués fatxendós l’existència de presos polítics davant d’en Quim Forn, són gestos antipàtics, però sobretot greus errors estratègics. Potser és que Valls, com tantes persones, és una gran intel·ligència enterbolida per la vanitat i la prepotència. Servirà de palanca per a l’operació d’Estat de les elits. Però amb això ja s’haurà guanyat el sou.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.