Priorat en persona

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Priorat és una comarca que no arriba als 10.000 habitants. Vol dir que tan sols és una mica més gran que el poble on vaig néixer, Montmeló, al Vallès Oriental. L’orografia del Priorat, feta de rebrecs, revolts i altiplans, fa que no hi hagi gairebé cap poble que estigui a cop de roc. Per anar d’una punta a l’altra pots haver de gastar tranquil·lament una hora llarga. Qualsevol trajecte sol ser el camí més llarg. Ras i curt, res no hi és fàcil ni obvi ni res els ha estat donat. Amb això s’entén millor la força d’una iniciativa que ara acaba de complir deu anys: el Priorat en Persona.

He dit la força d’una iniciativa però més aviat n’hauria de dir vibració tel·lúrica en una terra feta de llicorella i de gent de pedra picada. Si no, no s’entén que hi facin tants bons vins i olis i aguantin amb estoïcisme els ramats d’escaladors i de buscadors de la  postaleta a Siurana, que sostinguin la desídia i la doble moral de les administracions per fer-los servir de quarto dels mals endreços i entatxonar-los —a la comarca mateix o a tocar— tot allò que els fa nosa (que si molins de vent en el seu moment, que si ara l’abocador de Riba-roja...). Sense la llicorella, sense la gent de pedra picada i sense el mosaic paisatgístic i humà que defineix el Priorat, tampoc es pot explicar la paciència de sant que gasten perquè el govern català —i qui calgui— entengui la potència de la feina que hi ha al darrere de la candidatura del paisatge Priorat-Montsant-Siurana a Patrimoni Mundial de la Unesco (una candidatura ara retirada només estratègicament, perquè la feinada continua; i la feinada ha estat —i és— travar un discurs innovador i pioner des d’allò que se’n diu la base; fer surar la genuïnitat d’un paisatge i els nervis que el relliguen, recuperar una autoestima que té molts ressons, que vol dir moltes coses i que durant anys havia estat trepitjada).

Una de les nombroses vies de recuperar autoestima i de generar narrativa sobre el propi paisatge ha estat el Priorat en Persona. L’organitza el Centre Quim Soler, una associació amb més de 100 socis, dedicada a la promoció cultural, de l’obra de l’escriptor Joaquim Soler i Ferret i de tot allò que barregi literatura, vi i paisatge. La cosa funciona així: conviden uns quants escriptors a estar-se al Priorat de dijous a diumenge. Més ben dit, els conviden a escoltar i a meravellar-se. Quatre adalils —és a dir, quatre cicerones de pobles diferents— els ensenyen el seu racó de la comarca, la feina que fan, els expliquen els seus records, els regalen la seva mirada, la seva manera de dir les coses, de trepitjar el seu tros... L’any que m’hi van convidar (amb l’Antoni Munné-Jordà, en Martí Domínguez, l’Esperança Camps, l’Elisenda Roca i en Raül Garrigasait) vam tenir d’adalils un forner (el Lluís Porqueres), un pagès (en Jonàs Macip), una restauradora de mobles (la Maria Anguera) i una llicenciada en Literatura Comparada (la Júlia Viejobueno). En aquests deu anys, vint veïns s’han prestat a fer aquest acte de generositat (i hi han passat 29 escriptors d’arreu dels Països Catalans). Té un punt emocionant de veritat poder-los escoltar i que superin aquell rubor que ve del fet que potser massa vegades els han fet creure que allò que sabien i que feien no tenia interès. I ara! 

A partir del que han vist i conegut i els ha passat pel barret aquells dies, els escriptors elaboren unes entrades de diccionari, a més d’un retrat dels adalils. I l’any següent hi tornen per ensenyar la feina i comentar-la als centres escolars. Així ha anat creixent aquest diccionari literari del paisatge —en un sentit ampli— del Priorat, forjat amb moltes mirades, moltes explicacions i personalitats. Deixeu-m’ho dir: si això es fes a Barcelona ho trobarien moderníssim. Val la pena que us hi entretingueu: prioratenpersona.cat.

El mosaic fet de vinya, oliverars, avellaners i fruiters s’amplia i incorpora més tessel·les que es relliguen i s’afermen. I justament aquest va ser l’esperit de l’inici de la celebració del desè aniversari, que es va fer el primer cap de setmana de juny: activitats per a la canalla davant la biblioteca de Falset i un dinar a l’ermita de les Pinyeres, amb adalils, escriptors, organitzadors, activistes, veïns... N’hi haurà més. Aquell cap de setmana els mitjans només van parlar de dues activitats literàries més que hi havia hagut al Principat (potser parlar de totes fa por d’agafar un empatx? Potser es perpetuen les zones d’ombra?). Només quan comencem a posar noms a les coses, a les persones i als llocs, quan els anomenem com el que són, comencem a entendre-les, a respectar-les i a empeltar-nos del que són. Comencem a imaginar que encara poden ser millors i fins i tot que la història som nosaltres els qui l’escrivim. I que no hem de deixar que ens la dictin perquè és quan ens fan empassar bunyols de fum i de pols, indigeribles

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista