Viktor Klemperer era catedràtic de filologia a Dresden quan Hitler arribà al poder. Malgrat ser jueu, va sobreviure fins al final de la guerra perquè estava casat amb una dona alemanya no jueva. Per poder suportar amb dignitat el continu assetjament de què era víctima, escrivia un diari, en el qual va parar especial atenció —filòleg com era— al particular ús del llenguatge que feien els nazis. Aquestes anotacions es van publicar en acabar la guerra sota un títol en llatí, Lingua Tertii Imperii, que es podria traduir com La llengua del tercer Reich. És un llibre impagable de lectura obligada, on Klemperer descriu com el nazisme «s'introduïa en la carn i la sang de les masses a través de paraules aïllades, d'expressions i de formes sintàctiques que imposava repetint-les milions de vegades i que eren adoptades de forma mecànica i inconscient». Havia començat la comunicació política de masses, en la qual els nacionalsocialistes foren virtuosos, a més de pioners. Ara, més de setanta anys després, el poder del llenguatge continua essent un instrument fonamental per a una nova extrema dreta que s'ha normalitzat a les institucions europees.
L'extrema dreta coneix molt bé el poder de la retòrica. L’etnonacionalista francés Guillaume Faye (en 2001) i el líder feixista suec Daniel Friberg (en 2015) han publicat sengles compendis de termes destinats a guiar el debat polític. De fet, el llenguatge polític s’ha omplert de termes amenaçadors i desqualificadors —propis de l’època d’entreguerres— gràcies a l’ús que en fa l’extrema dreta als seus discursos. El llenguatge és una arma políticament poderosa per aconseguir que idees extremes semblen convencionals, perquè —com va observar Klemperer— actua com l’arsènic, que «un s’empassa sense adonar-se'n». Al principi no semblen fer efecte, però en augmentar la dosi es produeix l'efecte tòxic i fins i tot mortal.
Aquesta toxicitat ha començat a inocular-se dintre dels murs del Palau dels Borja, seu de les Corts Valencianes, on Ana Vega —portaveu de Vox en una institució que, no cal oblidar-ho, volen liquidar— va encertar l’emmetzinament lingüístic durant el debat d’investidura del president Ximo Puig. Hi parlà d’ideologia de gènere —«la maldat no reconeix sexes», va assegurar—, de «colonització lingüística» del català contra un idioma castellà suposadament amenaçat i d’una «invasió» d'immigrants desfermada al País Valencià arran de l‘acollida —ara fa un any— de les 629 persones de l’Aquarius, a qui el ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, havia negat l’auxili. Es tracta d’una estratègia discursiva que tracta d’enfrontar la seva marca electoral a un enemic que cal combatre perquè posa la nació en perill.
És un enemic que té molts rostres. A una Europa cada cop més infectada d’extremisme ultradretà, aquest enemic comú és l’immigrant i sobretot el musulmà. Es tracta d’una frontera que ja va traçar Jean Marie Le Pen als anys huitanta del segle passat. Però aqueix enemic té a casa nostra molts més rostres encara. Per descomptat, té el de l’immigrant, especialment si té un color de pell o una religió diferents. Però també el rostre dels «nacionalistes», especialment si són independentistes. O els dels «terroristes», perquè, tot i haver abandonat la lluita armada, les forces polítiques abertzales han de continuar portant l’estigma com un pecat original inesborrable. Però, sense ser independentista o haver defensat la via armada, aquí l’enemic també té el rostre del «populista», un terme que engloba la major part de les forces d’esquerra, que defensen un ideari desacreditat per les forces d’extrema dret com a «progre».
Amb tot això, Vox intenta que termes abans inacceptables —perquè es consideraven propis de les ideologies antidemocràtiques— ara passen com a benignes o innocus. La guerra semàntica no és nova en el partit de Santiago Abascal: la va encetar a les xarxes socials des del seu bell inici, el 2014. Però ara han aconseguit traspassar Internet per instal·lar-se a la pràctica discursiva quotidiana —i fins i tot la d’alguns mitjans de comunicació— intentant crear nous hàbits de pensament en la ciutadania.
Per a combatre-ho, cal sobretot comprendre la gestació del fenomen. Conèixer les raons del seu naixement, però també estudiar els factors que afavoreixen la seva normalització i creixement un cop han arribat a les institucions, cosa que Vox ja ha aconseguit amb escreix. Els 2,8 milions vots aconseguits certifiquen que la primera batalla de la guerra del llenguatge —una part de la «guerra cultural» que l’extrema dreta ha declarat a l’ideari socialdemòcrata i liberal dominant a la política europea d’ençà de la Segona Guerra Mundial— ja l’han guanyada. Ara, instal·lats a les butaques dels parlaments i amb canals de comunicació i propaganda semblants als de les altres formacions polítiques, cal saber si l’esquerra i la resta de partits seran capaços de trobar paraules pròpies i apropiades per combatre en aquesta guerra semàntica declarada per Vox.
