Pel pedregar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest país —si voleu, els Països Catalans— necessita que s’hi faci dissabte, fer-li una repassada a fons, endreçar-lo. A Catalunya en particular caldria posar-s’hi ara mateix. El sistema electoral que tenim no funciona bé i propicia comportaments inaudits, si no perversos, dins dels partits. En l’àmbit municipal, ja seria hora de destriar l’elecció de l’alcalde de la del govern municipal. Si no, haurem de seguir suportant uns comportaments políticament patològics que només una determinació a prova de bomba pot resistir, com hem vist —per posar dos casos, però n’hi ha més— a Badalona amb la decisió in extremis de Dolors Sabaté, o amb la intervenció de la presidència de la Generalitat a Santa Coloma de Farners per evitar una insensatesa.

Certament, no tot són patologies del sistema electoral. Paral·lelament, cal comptar amb les compulsions àvides de poder que traspassen tota lògica ideològica i política. Parlo d’aquest desig de control que se sobreposa a qualsevol estratègia efectiva per aconseguir propòsits de més abast. A Catalunya, es diria que hi ha qui ha confós allò d’“ampliar la base de l’independentisme” amb “ampliar la base del partit” per aconseguir l’hegemonia, i aquesta, no pas per fer front a l’espanyolisme, sinó per guanyar-la dins del mateix independentisme. Naturalment, aquesta lògica partidista no tan sols farà allargar l’espera per aconseguir l’emancipació, sinó que sotmetrà l’objectiu final als daltabaixos del combat per l’esquerra, l’únic espai on alguns són capaços de situar la futura República. Ja s’ha vist a Barcelona. Una coalició independentista unitària amb Primàries, CUP, JxC i ERC, sí que hauria assegurat una alcaldia independentista a la capital, liderada per Ernest Maragall —hauria estat un magnífic alcalde—, i amb no pas més contradiccions que les que hauran de suportar Colau, Collboni i Valls i, és clar, les que suporten les seves bases sense ni parpellejar.

Falta saber si l’experiència d’aquestes municipals servirà per redefinir estratègies. Patacades com la de Barcelona, després de les eufòries inicials, hi haurien d’ajudar. Però vistes les capacitats dels partits d’espolsar-se les responsabilitats i de buscar culpables fora de casa, ho veig difícil. Potser és massa aviat però, de moment, tres setmanes després de les eleccions, d’autocrítica encara no se n’ha escoltat massa.

Sigui com sigui, el projecte independentista ha quedat francament tocat. Tret de les eleccions europees —i ja veurem quina eficàcia acaba tenint haver escollit tres eurodiputats amb greus dificultats per exercir el seu càrrec—, tant del 28-A com del 26-M se n’ha sortit globalment debilitat. Es pot jugar a comptar diputats, alcaldes i regidors, i fer equilibris. Però estic parlant de poder efectiu. A Espanya, els dits “separatistes”, no comptaran per a res. I a Catalunya, sense la gran aposta per l’alcaldia de Barcelona i amb la trinxadissa que han comportat els pactes municipals, esberlant la línia vermella amb els còmplices de la repressió, a vigílies d’una sentència que serà venjativa, l’independentisme polític avançarà a peu coix

Des del meu punt de vista, i entre d’altres, els pactes municipals han servit per fer visibles dos fets principals. Un, que ja és una evidència la descomposició de l’espai independentista moderat per manca d’una proposta consistent. Les desferres de l’antiga Convergència, el desgavell del nou PDeCAT, les incerteses de La Crida o les improvisacions de Junts per Catalunya, han dispersat les seves forces en batalles merament personalistes i de poder sense contingut. Unes batalles que han estat molt ben aprofitades pels adversaris. 

Un altre fet ben visible és el dels límits d’aquesta tossuderia a voler convertir a l’independentisme l’esquerra —una suposada esquerra— espanyolista. La tossuderia, en aquest cas, té darrere el mèrit d’una concepció determinada de la política i un projecte precís. I si pels d’abans, aprendre de la realitat els és difícil perquè no hi poden contrastar res, per a aquests segons, la realitat, els fets, els són sobrers davant la consistència dels principis. Com que la República només pot ser d’esquerres, com que només es vol si és d’esquerres, com que no s’hi vol a ningú més que no sigui d’esquerres, doncs au, a picar ferro fred, ignorant el pes dels interessos objectius que aquest esquerra té amb Espanya. Mireu si no com IU ha castigat l’aproximació de la EUiA de Nuet a ERC. I, sobretot, mireu l’elecció racional que ha fet Colau preferint els socis antiindependentistes als d’ERC. Gran lliçó!

De lliçons a aprendre n’hi ha més. I per a tothom. També per als que ens escarrassem a entendre què passa. Però, entretant, l’independentisme va pel pedregar, i ja només li queda el somni i l’esperança. I, no cal dir-ho, la promesa de Jordi Cuixart que “ho tornarem a fer”, però difícilment podrà ser amb les mateixes eines. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús