El cap i casal

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta és una expressió que ens agrada molt, que fa catalana, fa antic, fa vi vell i fa senyor. Ens permet somniar desperts però amb serè profit de l’ànima. Diem, València, el cap i casal del Regne. Ja està. I la ciutat ja sembla tota una altra cosa, ja sembla una altra València, ja ens sentim més protegits del Madrid Central aquest que diuen, coberts per l’apedaçat mantell de la història, per la seguretat que aporta la tradició retrobada, per l’aixopluc benèfic de la llengua. És com si sentíssim com tremola l’estendard reial batut pel vent, com si tornés a entrar per la porta de Serrans, a cavall, lo bon senyor rei En Jaume amb la seua mainada e barons d’armes, amb gran festa e brogit e trompeteria e nàcares e amb solemnial mirada damunt lo poble menut, fos per a nosaltres tots com pare benaurat que torna a casa per guardar-la. Dius cap i casal i, de sorpresa, fas ressonar dins teu que la València medieval fou una altra Barcelona, l’altre cap i casal, el dels orígens mitològics, una Barcelona millorada, la metròpoli i mare del regne, més grossa, més rica, amb un clima més benigne, amb millor port, millor riu, millors terres. De la mateixa manera que el Regne de València fou per als primers croats que van poblar-nos-la una nova Catalunya Nova, una Catalunya millorada, corregida i augmentada. L’enèsima conseqüència de la llavor del primer comte pirinenc, de la nostra augusta família reial, la del molt alt casal reial d’Aragó i comtal de Barcelona.

Però també podria ser que tot això d’abans fos cert però que l’expressió cap i casal fos un anacronisme inesperat, una bonica superxeria, una confusió. La documentació amb què podem treballar avui ens deixa amb un pam de nas i també ens inquieta tot d’una. Per una banda tenim que —com recorda Joan Coromines al seu diccionari català dels significats primers—, la paraula cap vol dir el mateix que en llatí, la part superior del cos. De fet, cap és la mateixa paraula que caput però una mica escapçada pel cap. O pels peus, segons com es miri. I, per altra banda, tenim una expressió catalana ben curiosa, la fórmula ser cap-i-causa, o ser capicausa, o simplement el mot capicausa, literalment ‘l’instigador’ o ‘aquell o allò que indueix a fer això o allò’. No em podreu negar ara que capicausa és una superparaula que enamora només de veure-la. Procedeix de l’expressió caput et causa que fa servir el poeta Virgili i que, per altra banda, també trobem en un text del bisbe Niceta de Remesiana —segles IV i V— i al Querolus, una famosa comèdia llatina del segle V.

L’expressió caput et causa recorda força la fórmula cèlebre: València (o Barcelona), cap-i-casal del país. O del Regne. Però només si parlem d’aquestes dues ciutats, les capitals de Catalunya i del País Valencià. Ciutat de Mallorca, no pas. I les altres urbs, menys. En l’occità podem sempre trobar respostes a alguns enigmes i confirmacions vitals per al català. Els diccionaris en recorden la paraula capcasal, la bearnesa antiga capcasau, i l’expressió en occità medieval de maizon capcasaliera. Els mots cap-i-puntes, capipota i els capicues val la pena també que siguin recordats ara perquè veiem l’extraordinària floració d’aquestes paraules i expressions relacionades amb el cap.

De manera que si heu arribat fins aquí no us perdeu el gran final. El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), amb més de 52 milions de paraules —però només datades entre 1832 i 1988— registra l’expressió cap i casal 58 vegades repartides en 50 obres diferents. El 90% de les vegades es refereix a Barcelona; la resta d’ocurrències es refereix a València; i només en algun cas estrany, es refereix a una ciutat important que no és ni València ni Barcelona. També trobem algun testimoni que es refereix a la institució principal d’una ciutat, com ara l’Ajuntament. El més curiós del cas, tenint en compte que el Corpus, en teoria, selecciona obres mirant de respectar sempre un equilibri cronològic i temàtic, és que les primeres mostres de cap i casal són de 1906 —o sigui, que entre 1833 i 1906, en els primers 73 anys de corpus, res de res— i que la darrera és de 1987 —o sigui, que l’any en què acaba el corpus representa que aquesta expressió és vigent—. Bé podria ser que aquesta expressió sigui medieval, hagi estat en desús, i que s’hagi tornat a posar en circulació a partir de cert moment. O que sigui un invent de l’any sis.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves