Carta oberta en el final del judici

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest probablement sigui l’article més difícil que he escrit, a mig camí entre la impudicícia i la necessitat de dir, de compartir allò que em desperta aquest tram final del judici del Suprem. Dir i compartir amb els qui van ser companys i companyes de trajecte però també amb els qui, més de vint mesos després d’aquell octubre de 2017, no han abandonat. No ens han oblidat.

Miro de seguir connectat a l’opinió publicada no només per responsabilitat sinó per garantir que les tasques que actualment desenvolupo en el marc de l’acció cultural exterior sintonitzin amb allò que m’ha estat encarregat. No obstant això, hi ha setmanes en què aquesta connexió, aquest cordó umbilical que m’uneix a allò que es diu, es comenta, es debat a l’entorn del procés, dins i fora de Catalunya, em remou d’una manera pràcticament insuportable. Després d’escoltar les declaracions amb atenció —i respecte—, emoció —i respecte— i empatia —i respecte màxim— de les persones manllevades de llibertat, vaig intentar constatar si tot allò que les parets del Suprem van acollir havia servit per acostar posicions dels adversaris polítics. O, fins i tot més important, crec que el que cercava amb aquesta connexió era veure si el final d’aquest procediment judicial que depassa els límits d’allò que el sentit comú fa argumentable hauria remogut alguna consciència —o el que sigui— de les persones de bona voluntat que des de la discrepància ideològica paren l’orella i miren de trobar quelcom lloable en els ulls dels encausats.

Res de res. Escoltant els editorials radiofònics dels principals líders d’opinió estatals i llegint els editorials dels diaris que marquen l’agenda política em sembla retrocedir no només quatre mesos enrere, quan s’iniciava tot aquest calvari per a la Carme i la Dolors, els Jordis —Turull, Sánchez, Cuixart—, en Josep, en Joaquim, en Raül, l’Oriol; també per a la Meritxell, en Carles i qui va ser el meu conseller durant un període de treball ben intens, Santi Vila. Em sembla fer un viatge en el temps a l’octubre d’aquell 2017 que recordarem sempre degut a l’altíssim voltatge polític i emocional que vam protagonitzar, junts, ciutadania i classe política. Res no sembla moure’s. Cap opinió no sembla subjecta a revisió, a reformulació. Sembla fins i tot que no hi ha marge per matisar —ja no parlo de corregir. I aquest és, al meu entendre, el nostre fracàs.

Escolto les declaracions dels qui van ser els meus companys al Govern, de la presidenta del nostre Parlament, i m’hi reconec. Voldria abraçar-los i dir-los que el seu sacrifici, que el dolor que pateixen, no és inútil. Que a l’exili, el seu testimoni pren una magnitud i un valor incalculables i que el seu és un exemple de lluita que sabrem capitalitzar, com a país. Que la seva força és també la nostra i que malgrat que molts dies penses, afeblit, de llençar la tovallola, seguim i seguirem treballant per corresponsabilitat des d’Europa i des d’allà on calgui per internacionalitzar la nostra causa i per trobar complicitats i ajuts que ens permetin treure’ls d’aquesta presó ignominiosa i arxivar les causes. Les presents i les futures.

La política fa el seu curs, com el fa la diplomàcia, les relacions internacionals, les trobades amb grups d’influència i tot allò que pugueu i vulgueu imaginar que intentem fer des de l’exili amb una estructura ja no precària sinó a voltes inexistent. Quan decauen els ànims, penso en les persones empresonades. En la llum dels seus ulls i la força de les seves paraules, que no dels seus braços, sempre ferms però sempre estesos per donar la mà a altri. Em dic a mi mateix que he de continuar tossudament alçat perquè les decisions que un pren a la vida des de la plena consciència i d’una manera coherent amb el que ha estat tota una trajectòria de servei i entrega al món de la cultura, en el meu cas, cal assumir-les. L’exili no té focus ni càmeres ni desperta l’empatia de qui no el viu o el coneix de prop. Més aviat el contrari. Difamar és gratis. Ho assumeixo tot i confesso que em costa d’entendre la voluntat d’alguns de situar-lo com a pol oposat i no cara d’una mateixa moneda.

Ara toca Estrasburg. Ara toca Europa, encara que aquesta hagi volgut defugir la seva responsabilitat —que la té— en el conflicte. Toca seguir, toca esperar una sentència que ja no vull continuar especulant què dirà, com fan dia rere dia els qui tenen altaveu per fer-ho. Mentrestant recupero els al·legats finals dels amics, dels companys. I els dic, alt i clar, que els estimo i que la seva veu és i serà la nostra. Dic a qui em vulgui escoltar que sí, que ho tornarem a fer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili i candidat al Senat per Barcelona de Junts per Catalunya