El preu de la cultura

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un article que trobareu al volum recopilatori Sagitari (Bromera, 1993), Joan Fuster deia el següent: "Tal com funciona el món en què vivim, si la 'cultura' ha de ser 'popular', o volem que siga 'popular', només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda". Canvieu allò de "popular" pel terme "democràtica". I ens trobarem amb un interessant debat que els actuals gestors de la Generalitat Valenciana aborden a través d'una sèrie d'iniciatives que explicava en aquesta informació el nostre company Moisés Pérez.

El plantejament de fer arribar la cultura a gent sense recursos és impecable. I està inserit en un objectiu de més abast com ara el de la creació de nous públics, amb iniciatives per tenir accés a unes determinades iniciatives culturals que no estan a l'abast de totes les butxaques. De nou, el postulat general (el fil filosòfic emanat del programa "Fes cultura!") rau en posar en el centre del tauler els públics de la cultura. I això està bé. Però Fuster també parlava en l'article, d'una sorprenent vigència, d'estimular la demanda: "Amb els sistemes d'ensenyament vigents -i no sols el carpetovetònic-, les criatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la 'cultura'. I, després, els preus".

Evidentment, l'educació, l'estímul, el conreu de la curiositat intel·lectual, ha d'anar per davant. De què serveix abaratir el preu de les entrades o garantir l'accés de franc a estudiants sense recursos a activitats a les quals no se senten invocats? Alguns esperits inquiets se'n poden beneficiar, és clar, però la gran majoria han d'estar prèviament convençuts que una exposició a l'IVAM o un concert simfònic de Brahms són una bona idea per al seu oci, per al seu enriquiment personal. Que el teatre o la dansa també ho són. Que un festival de cinema amb pel·lícules que no apel·len a la testosterona també ho és. I això requereix recursos i formació que molts docents -els presumptes agents incitadors- no tenen.

Hi ha un sector del professorat molt preparat, però en termes generals manca inquietud i curiositat cultural. A les cases, per part dels pares, també. Sols els joves més formats des dels fronts familiar i escolar se senten cridats per determinades activitats. El públic cultural envelleix, a la carrera. Hi ha un munt d'actes relacionats amb la cultura en pobles i ciutats amb un públic escàs. I sempre les mateixes cares. I no és tan sols un tema de diners.

Hi ha més coses: en els quatre fulls de nota de premsa informant del Pla de Democratització Cultural no hi ha ni una sola referència al creadors, a aquells que han de generar la cultura, que han de nodrir de contingut. Si és que la qualitat dels continguts interessa, aquesta qüestió és important. Estic segur que l'objectiu no és, com passava amb el PP, fer programació espectacular, a l'engròs, per omplir i poder exhibir dades d'assistència i voluminosos reculls de premsa. La generació de cultura interessant, de nivell i exportable, ha de ser també un eix. Si fem apujar el llistó els nous públics es crearan: amb propostes de gran abast o minoritàries, cadascú en la seua (necessària) escala. Sense creadors no hi ha tota la resta. Xifres i estadístiques, tan sols. Fer una petita i esquifida indústria, amb molta sort, que alimentarà els públics de sempre una mica eixamplat. Hem d'aspirar a més.

Tampoc no convé confondre democratització amb el populisme emanat de les xarxes que exigeix que l'accés a la cultura ha de ser "lliure i gratuït". Un concert organitzat per una entitat pública ha d'oferir preus ajustats, sense dubte. I entrades de franc per als sectors més desafavorits. Però les actuacions totalment gratuïtes són un parany. Per als artistes, exhibits davant de públics que, en molts casos, no tenen interès pel que estan veient en l'escenari.

També pels promotors. La cultura ha de tenir un preu -baix, ajustat, assequible, però un preu- perquè hi ha músics, tècnics, escriptors, guionistes, realitzadors, directors d'escena. La gent ha de cobrar per la seua tasca, ja siga una funció teatral, una xarrada o un recital. No tant per assolir el difícil objectiu de la professionalització, sinó perquè el personal valore les coses.

Educació, formació -de tots els agents implicats, des dels docents als creadors-, generació de continguts interessants i de qualitat, per fomentar la demanda. Posar en valor la creació. I després (o simultàniament), els preus.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.