La Meridiana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’avinguda Meridiana és una altra de les grans vies de Barcelona que tenen un nom geomètric, com les seves germanes, la Diagonal i el Paral·lel, dues apel·lacions que exhibeixen la destacada vocació de la metròpoli en favor del racionalisme i del progrés. Fixeu-vos com a Madrid, per exemple, només són generals, almiralls, més generals i senyors que només els deuen conèixer els indígenes, com Manuel Alonso Martínez. Si un dia tenim l’oportunitat de passejar per la Barceloneta, concretament fins als peus de la torre del rellotge, serem en un indret secretament important per a la història de la ciència. En aquest punt coincideixen el paral·lel que dona nom a l’avinguda i la meridiana que passa per on hi ha, justament, la Meridiana. El vell rellotge avui només és una andròmina del passat però aquí havia estat un edifici molt important, almenys per a una ciutat que vivia del comerç: la duana del vell port de Barcelona, la Barcelona de la primera revolució industrial, la que coincideix amb el segle que, a tot Europa, està considerat com el segle racionalista per excel·lència, el Segle de les Llums. No és per casualitat que és aleshores quan es fan els primers grans treballs urbanístics moderns, coincidint amb la construcció de la fortalesa de la Ciutadella i que, en cert sentit, ja anuncien el pla de l’Eixample. L’enginyer Joris Prosper Van Verboom, després de la vergonyosa destrucció del barri de la Ribera, organitza els treballs per a l’ordenació urbanística de la Rambla i per a la construcció del barri de la Barceloneta

El rellotge és del segle XIX, quan l’ampliació de l’escullera va deixar fora de servei l’antic far que hi havia i que va servir per fer algunes mesures importants en la història de la ciència que tenen Barcelona com a escenari. I no és perquè sí que el far fos substituït per un rellotge. Si la situació del paral·lel és purament una curiositat com una altra, no ho és gens el fet que el meridià de Greenwich, el meridià zero passi molt a prop, concretament, la meridiana està alineada amb el meridià 2 graus 13 minuts i 45.38 segons Est (2º13’45.38”E). I estava molt més propera encara al meridià zero quan el meridià de referència era l’altre, el meridià de París, establert gràcies a científics francesos que van treballar a Barcelona, sobre el terreny. De fet, la situació exacta dels meridians va servir a finals del segle XIX per establir els fusos horaris d’avui, per determinar les hores oficials locals en cada territori. I per calcular el metre.

Els mapes d’època antiga fixaven el meridià zero, indispensable per fer qualsevol càlcul geogràfic, al finisterre del món conegut fins aleshores: concretament en el cap més occidental de l’illa del Hierro, l’illa canària que està situada més a l’Est. Així es va mantenir com una convenció internacional fins que, al segle XVII, la propaganda política que França va fer dels seus avenços científics va propiciar l’adopció del meridià de París. El meridià passava per Dunkerke i per Barcelona i va durar exactament el que va durar la supremacia de la ciència francesa. En la conferència de Washington de 1883, on s’havien reunit els principals Estats del planeta, es va adoptar un meridià desplaçat una mica a l’est: el meridià de Greenwich. A canvi que els britànics acceptessin l’adopció del sistema mètric decimal, que prou que va costar, França va acceptar a contracor el meridià de Greenwich però només per a la cartografia i els mesuraments geogràfics. Per al còmput del temps, no pas encara, la batalla serà molt més dura. Fins a una data tan reculada com 1978 l’hora oficial de París no coincidia amb la de Londres, tenia, d’acord amb el meridià de París, un retard de 9 minuts i 21 segons que era el que marcaven els rellotges oficials. El sistema geodèsic basat en el meridià de París no serà modificat fins el 31 de desembre de 1999.

Barcelona recorda la gesta del mesurament de l’arc de meridià amb un monument aixecat el 1992 al bell mig de la plaça de les Glòries Catalanes. El meridià de París havia començat a calcular-se el 1669 però no serà fins 1790 que s’establirà un sistema unificat de pesos i mesures per afavorir els intercanvis comercials i científics. El 26 de març de 1791 s’aprova la definició del metre com la deumilionèsima part d’un quart de meridià terrestre. I per una mesura ben exacta l’Acadèmia de Ciències de París n’encarregarà el treball de camp a Pierre-François Méchain i a Jean-Baptiste Delambre. Quan els envien a Barcelona

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves