Vist per a sentència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si el curs polític que ara acaba amb l’arribada de l’estiu ha estat marcat (a més, evidentment, del cicle electoral d’abril i maig) per la celebració del judici de l’1-O, el que començarà a la tardor ho serà per les sentències d’aquest judici. D’entrada, significaran la celebració de les eleccions que falten i que tothom espera, les catalanes, més que més perquè els actuals president i vicepresident de la Generalitat, Quim Torra i Pere Aragonès, ja van posar (com a resposta a la seva crisi interna) com a data de caducitat del seu Govern la de la publicació de les sentències. Per tant, no cal fer moltes travesses: tret de sorpreses, hi haurà eleccions catalanes a la tardor, o com a tard a l’hivern. Això vol dir una precampanya i una campanya en què la disputa per l’hegemonia de l’espai polític independentista es desfermarà en tota la seva cruesa. I vol dir uns resultats, siguin els que siguin, que completaran el dibuix del tauler damunt el qual tindrà continuïtat el conflicte entre Catalunya i Espanya. El tauler i, per descomptat, les peces i les estratègies que jugaran en aquest tauler.

També tret de sorpreses, és raonable (i trist) anticipar que les sentències seran dures o molt dures. Ignoro la resposta a la pregunta que ha sobrevolat tot el judici, sobre si les sentències estaven escrites o dictades o decidides abans de començar. Però el que és evident, i no només per aquest judici, és que la justícia espanyola està profundament infiltrada (si més no, en la seva cúpula) pel nacionalisme espanyol d’ultradreta, hereu directe, sí, del franquisme no gens residual. I que el plantejament del judici ha estat presidit des del començament per un desig de venjança i de càstig exemplar que es va transparentar de manera descarada en la presentació de l’informe de conclusions de la Fiscalia. No és només que no rebaixessin cap de les peticions de penes (una cosa no tan insòlita, segons diuen els que hi entenen), sinó que el ministeri fiscal es va fer seus diversos arguments que fan servir els partits d’aquest nacionalisme espanyol d’ultradreta en el dia a dia, inclòs el més cridaner, que és el de presentar els fets d’octubre de 2017 a Catalunya com un cop d’estat. Escoltant els seus al·legats, era més fàcil imaginar que assistíem a un debat preelectoral o a una de les tristes sessions parlamentàries a què ens tenen acostumats el PP i Ciutadans (ara ens haurem d’acostumar a les de Vox) que no a la presentació de les conclusions del ministeri fiscal en el que se suposa que és el judici més transcendent en la història recent d’un país, Espanya, que s’esforça sense èxit per proclamar que és un Estat de dret impecable.

Si les sentències són tan dures com cal preveure, també és previsible que, com a resposta, es torni a activar i a mobilitzar una gran majoria social: la del famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana que és sensible a la protecció dels drets civils i les llibertats fonamentals (i partidària, se suposa, d’un referèndum d’autodeterminació), amb tots els ecos i reverberacions que es puguin produir al País Valencià i a les Balears, així com al conjunt de l’Estat espanyol. Això pot donar nou protagonisme a l’independentisme (que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions catalanes, no es pot esperar que deixi de banda les lluites intestines, perquè s’hi ha enquistat massa), però també a l’espai de Podem i els comuns, que han sortit tocats del cicle electoral de generals, autonòmiques, municipals i europees. La triple ultradreta del nacionalisme espanyol sí que sabem fil per randa què farà: el de sempre, mentides i violència verbal i política d’alta intensitat no tan sols contra l’independentisme sinó contra Catalunya sencera, cosa que tornarà a deixar Ciutadans al descobert com el partit d’ultradreta que és, a pesar dels esforços del PSOE per forçar-lo a situar-se en el centre i poder-ne disposar com a comodí. De manera que, una vegada més, l’esdevenir de la política catalana condicionarà absolutament el de la política espanyola, per molt que (una vegada més, també) el president espanyol, ara Pedro Sánchez, caigui en la temptació d’intentar fer veure que no és la qüestió més important que té damunt la taula. Pot sucumbir-hi, a aquesta temptació, i deixar que se li torni a podrir el conflicte a les mans (amb conseqüències, aquestes sí, imprevisibles a mitjà termini) o pot començar a fer alguna cosa perquè aquell diàleg que va prometre en campanya electoral, i que li va fer guanyar els comicis del 26-A, comenci a materialitzar-se i a prendre forma. Només hi ha una cosa segura, i és que les sentències condicionaran per complet tot el que passi en la política catalana i espanyola en els propers anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).