Capsigranys

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Mostra de Teatre Capsigrany a Vilafranca va començar, el 2000, com tantes altres coses que en aquest país nostre tiren endavant gràcies a la tenacitat i la perseverança de les persones. Els promotors eren una dotzena de veïns i veïnes d’aquell poble entre muntanyes on, vés a saber perquè, hi havia un peculiar pòsit artístic. Potser fora perquè la realitat industrial del municipi -un rara avis a l’interior de Castelló- li havia conferit una mentalitat més urbana que no li corresponia per la seua situació geogràfica, terra endins. Un poble amb "aires de gran ciutat", com cantava el grup local Adesiara, i també amb molts paral·lelismes -tèxtils i artístics- amb el llunyà Alcoi.

No ens desviem, però, i tornem al 2000. Feia uns anys que un grup de joves havien muntat La Xalera, aquell grup d’animació que, inspirat en Comediants, Xarxa Teatre i la Fura dels Bous, ambientava els carrers vilafranquins. Un dels fills del poble, Carles Pons, feia una dècada que havia esdevingut una cara coneguda de l’ecosistema teatral valencià. Als 80 havia fet cursos de teatre per la comarca i amb la Xulla Companyia de Comèdies havia posat en escena peces com Puja’t al carro. És difícil saber fins quin punt el referent de Pons va alimentar les inquietuds artístiques del veïnat. Siga com siga, tota pedra fa paret

Casualitats de la vida, aquell dramaturg i actor va morir un any abans que la primera edició de la mostra Capsigrany alçara el teló. Ben orgullós que se n’haguera sentit. El que volien aquell grupet d’entusiastes era emular la Festival Internacional de Teatre de Vila-real i, perquè no, la Fira de Tàrrega. Quasi res! I, ja de pas, fer rodar la mostra per la comarca dels Ports, cosa, per cert, que no va passar mai.

L’equip municipal a l’Ajuntament féu costat a aquella iniciativa ciutadana i la maquinària de l’entusiasme es posà en marxa. Començaren per fer orquestres (les revetlles de tota la vida) per recaptar diners ací i allà. Estaven convençuts que aquella mostra de teatre havia de ser autosuficient i no dependre econòmicament de ningú. Cubates per cultura. El nom de la mostra el triaren per proximitat fonètica. Volien que aquella cita teatral fora «el cap de setmana gran» per a Vilafranca. Regiraren pel diccionari i topetaren «capsigrany». La primera accepció era referida a una au insectívora; la segona, a una «persona poc assenyada, de poc trellat», tot just el que representaven aquells temeraris amb aspiracions de programadors teatrals. Capsigrany era el nom perfecte! El logotipus de la mostra l'encarregaren a José Morraja, aleshores un prometedor estudiant de Belles Arts nascut al poble que avui es rifen, com a fotògraf, totes les grans marques.

El divendres 9 de juny de 2000 la primera edició del Capsigrany alçà el teló. Companyies basques, andaluses, aragonesos... També la valenciana Bambalina Teatre i el seu Cyrano de Bergerac i el grup de teatre de la Universitat de València, els quals van interpretar Parelles de fet, de fet parelles, de Carles Pons, a mode d'homenatge.

Aquest divendres els focus del Capsigrany tornen a encendre’s. Serà l’edició que fa vint. Dues dècades creant cultura teatral en un municipi de 2.200 habitants allunyat dels circuits escènics. Serà també el tret de sortida a la celebració de la Capitalitat Cultural Valenciana, que, a cavall entre 2019 i 2020, ostentarà Vilafranca. És, aquest títol, un reconeixement a la feina de molts anys. Al Capsigrany, però també a tot d’iniciatives culturals que omplin el calendari vilafranquí, en bona mesura gràcies a les moltes associacions i entitats que hi col·laboren. El repte és que la cultura, com la pedra en sec, esdevinga un emblema d’aquest municipi d’interior.

Són iniciatives xicotetes, quasi artesanals, impulsades amb pocs recursos i molt de voluntarisme i una convicció ferma que l’accés a la cultura és un dret, també en les àrees d’interior, allunyades dels circuits teatrals i grans contenidors culturals. Arreu del nostre país hi ha propostes impulsades des de la societat civil, fires literàries, certàmens culturals o jornades de divulgació que reben una atenció mediàtica nul·la però gràcies als quals es generen dinàmiques de participació molt intenses. De l’Aplec dels Ports als Curts al Pap, de Parcent; de la Fira del Llibre d’Ares al Miau de Fanzara; del Festival Octubre a Ayora al Festival de la Paraula a Agres; del Conta’m Festival del Maestrat al Travafest de Millena; del Festival d’Arts Escèniques de la Serra d’Espadà al Biodivers, a Carrícola; de l’Ebrefolk de la Jana al Requena y Acción; del Fava 365 de Vilanova d'Alcolea a la Mostra de Cinema Rural al Nostre Ritme, que enguany es celebra a Vallibona; del TitellArt de Potries al Xalónia de Xaló; del Cuentatón de Xelva a l’Aplec del Penyagolosa; de la Mostra Cultural de l'Alcalatén al Festival de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. I la llista podria ser molt, moltíssim més llarga.

Faríem bé, de la ciutat estant, de no menystenir tot aquest patrimoni cultural i cívic. Que la Conselleria de Cultura decidira, l’any passat, crear una segona categoria de Capitalitat Cultural per a municipis de menys de 5.000 habitants és tota una declaració d’intencions. Venim d’un passat de centralització cultural que s’ha de sotmetre a revisió. Cal tenir cura del territori, estar al costat dels qui fa anys que es trenquen l’esquena perquè l’accés a la cultura siga un dret universal. No parlo de subvencionar a cor que vols, sinó de donar suport, crear xarxa, difondre.

Com fa 20 anys, Bambalina tornarà a Vilafranca aquest cap de setmana. Actuaran dissabte de vesprada, a la sala Carles Pons de la Casa de Cultura. D’alguna manera, es tancarà un cicle però també serà, el d’aquest cap de setmana, el punt d’inici de la Capitalitat. Una capitalitat que, per cert, ja té logotipus: un disseny de l’artista plàstica Anna Roig Llabata que integra les sigles CCV (Capitalitat Cultural Valenciana) amb la icona dels punts de localització dels pobles en els mapes en una composició simètrica. La peça commemorativa s’ha fet amb fusta d’olivera, un material pur, noble, arrelat al territori. I s’acompanya d’una ampolleta d’oli d’oliva per poder tractar la peça. Perquè com recordava aquest dijous la Conselleria de Cultura en la nota de premsa que va fer arribar als mitjans, “la fusta d’olivera, com la cultura, és un material viu que cal alimentar per assegurar-ne la pervivència”.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.