La batalla de València ha mort

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un corrent de la historiologia espanyola contemporània considera que la Transició com a tal no va concloure amb l’arribada del socialista Felipe González a la presidència del Govern, sinó amb la victòria i consolidació de José María Aznar entre 1996 i 2004. La teoria en qüestió sosté que l’accés al poder de la dreta, encarnada en el Partit Popular, arredonia la normalitat democràtica exigible a qualsevol país occidental. Aquell relleu constituïa la sublimació de l’alternança política.

Seguint uns paràmetres similars, podríem afirmar que la fi de l’anomenada batalla de València acaba de culminar amb la victòria de Compromís al cap i casal. L’èxit de la coalició en 2015, quan Joan Ribó va ser investit alcalde contra pronòstic, s’ha ampliat enguany en nombre de vots i regidors. Però, sobretot, s’ha consolidat gràcies al seu triomf als comicis autonòmics i municipals, amb 94.494 i 106.395 vots, respectivament. Que una força com Compromís haja estat capaç de col·locar-se en primera posició enmig d’un context com l’actual denota que alguna cosa ha canviat per sempre més.

El 27 de maig, l’endemà de les eleccions locals, un tuit de Vicente González Lizondo fill condensava en unes poques línies —amb mapa de clar predomini taronja inclòs— l’hecatombe del blaverisme: “No os parece increíble que 1 de cada 5 votantes sean pancatalanistas. O es que les da igual la cultura, historia e identidad valenciana [sic]”, preguntava enutjat als quatre vents, en un castellà primari, sense signes d’interrogació, al mateix temps que evidenciava les seues deficiències de càlcul. Perquè, lamentablement per a ell, el 27,5% dels valencians que van decantar-se per Compromís equivalen a més d’un de cada quatre electors que van exercir el dret de vot, no sols a un de cada cinc.

Amb tot, s’ha d’admetre que Lizondo junior sap perdre. Aquesta virtut, sí que la té. Davant les insinuacions d’una seguidora que li va contestar de manera concisa “¿manipulación?”, ell va afanyar-se a respondre-li que no: “No, manipulación de las urnas no ha sido, yo estuve en tres colegios electorales y los votos a Compromís eran reales. Más bien diría adoctrinamiento en las universidades, porque la mayoría de los que venían buscando la papeleta de Compromís eran muy jóvenes”. I ja se sap, ai!, que els joves tenen moltes més eleccions per davant que no els vells. Quin panorama amb vista al futur...

En una campanya centrada en el discurs anticatalanista, el fill de Lizondo figurava al 13è lloc de la llista del PP, encapçalada per María José Català, que en el cognom duia la penitència. A més, en un número d’eixida garantit —el 5è— es trobava Enrique Esteve, president de Lo Rat Penat, una de les entitats acientífiques que els populars havien previst homologar a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) reconeixent com a vàlids els seus títols de llengua. Lizondo, Esteve i el president de les comissions falleres de la secció especial conformaven el trident amb què el PP esperava reconnectar amb la societat civil valenciana. Un trident que ha punxat, perquè els populars han baixat dels 107.000 vots de quatre anys enrere als 84.000 d’ara, una xifra que encara sobta més al costat dels 235.000 que Rita Barberà va arribar a recollir-ne en 2007.

Ciutadans, que a penes ha crescut 4.000 vots en quatre anys, també va fonamentar bona part de la tasca opositora —i els 15 dies de campanya— a acusar el govern local de “pancatalanista”. “Revertir” carrils bicis i alertar del “pancatalanisme” imperant van ser les dues idees més difoses pel seu candidat a l’alcaldia, Fernando Giner, que en glòria estiga. A la seua llista, en lloc destacat i com a nota de color (blau intens), hi repetia Amparo Picó, una antiquíssima militant de la ja extinta Unió Valenciana. En glòria estiga, també.

Que en una conjuntura tan diabòlica com la present —amb el conflicte polític català en estat d’ebullició permanent— Compromís haja reeditat l’alcaldia i haja esdevingut la llista més votada d’una ciutat com València indica que la història ha girat full. En 2007, quan Barberà aconseguia el seu rècord de votants, el Bloc Nacionalista Valencià renunciava a presentar la seua llista i decidia inserir un candidat independent a la del PSPV-PSOE. En concret, al 13è lloc de la candidatura, el número que ara ha ocupat Lizondo 2.0 a la del PP i que, en el cas del nacionalista Joan Mansanet, tampoc no va traduir-se en un acta de regidor.

El salt de Compromís, d’aleshores ençà, evidencia l’esgotament d’un discurs anacrònic, extemporani, que romandrà viu de manera artificial però que ja no disposa de recorregut. Com bé expressava Lizondo, les universitats són el gran rival a batre. El saber acostuma a ser l’enemic més temut de tots aquells que propugnen la ignorància i la mentida com a elements de supervivència.

Tant Giner com Català havien promès, amb bombo i platerets, que tancarien l’accent obert de València , recuperarien l’antiga denominació oficial de la ciutat en castellà i oferirien suport entusiasta a les entitats residuals que encara promouen el secessionisme lingüístic. Uns posicionaments patètics que s’han demostrat ben poc rendibles a les urnes. Com diria Carlos Arias Navarro, la batalla de València ha mort. Als nostàlgics els costarà digerir-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).