He vist l’àngel

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vas al museu només per veure’l, l’àngel, és allà, lluminós. I t’està esperant, ho veus, bellíssim, també monstruós, una bèstia enorme, alada, coberta amb plomes de paó, amb tot d’ulls inquietants que al final et fiten més del que tu aconsegueixes fitar. És tot luxe i riquesa del color viu, un noi amb la pell molt blanca i rosada, amb els cabells d’or rinxolat, però segons com també podria ser una noia, fa de mal dir, de la mateixa manera que és alhora ocell i humà, diví i terrenal, protector i temible, repulsiu de tant fascinant com és, de la manera insistent, ferotge, com et mira a la cara, hipnòtic, una mirada embruixada que no és ben bé la d’una persona. L’àngel és estrany i fi, com un extraterrestre. S’aguanta la mà al pom de l’espasa i fa un gest obscè, inesperat en un personatge sagrat, aixeca el maluc esquerre mentre descansa la cama, la cintura tan femenina i cenyida, els teixits tan sumptuosos, la posició del cos tan temptador. És sant Miquel arcàngel, el general en cap dels exèrcits celestials, el gran capità, oh capità, capità meu. Pintat per Jaume Huguet, l’extraordinari artista del gòtic català, l’Huguet de Valls, un mestre que treballa del natural fins a arribar fins al prodigi sobrenatural, expressant com ningú la presència de la divinitat alada, l’escalf protector però també l’experiència més viva del sublim. Una experiència que crema com la flama enmig de la tenebra.

L’àngel evoca la fascinació humana pel misteri, per allò que escapa a la raó però que la raó no pot deixar de pensar-hi. La realitat desconeguda que s’endevina a l’altra banda del mirall glaçat, de la finestra que és el retaule, del cinematògraf, de la plasticitat esplèndida. L’àngel et clissa però simbolitza sempre l’invisible. T’enlluerna però només és una pàl·lida manifestació del que et fa endevinar, del que et fa interioritzar, si més no des del quart mil·lenni abans de Jesucrist, segons els especialistes. L’invisible saps que és allà, amb tu, amagat com el desig de transcendència, d’exaltar l’esperit com fa el poeta. Heidegger diu que qui és poeta de veritat fa sempre de testimoni de l’ésser i dels conflictes de l’ésser, dels anhels i incerteses respecte al que no es veu però que sempre desvela la sospita. L’àngel és l’interrogant, el visitant que acaba visitant-te abans o després, la paradoxa que no acabes d’entendre, la incertesa indefinida i constant, el nexe d’unió entre el nostre món i els altres mons, que alhora són i no són aquí. L’àngel és el missatger de la gràcia, com el veiem en la poesia de Paul Valéry, en la poesia de Marià Manent també, el company de l’enyorança de Josep Carner, el profeta de la catàstrofe en els llibres d’Anne Sexton, el guia del laberint segons Carles Riba, l’oracle desconcertant com pensa Charles Baudelaire. L’àngel, ja ho hem vist abans, és l’abisme de l’amor i del sexe, com diuen Luis Cernuda i Blai Bonet, o el dimoni segons Antonio Machado, o la innocència per a Arthur Rimbaud, la bellesa per a Hölderlin, la mort per a Jaroslav Seifert.

L’àngel, un semideu, pot ser també el poeta mateix, com afirma Harold Bloom a Presagis del mil·lenni a propòsit de William Shakespeare. El geni, el superhome intel·lectual és, en realitat, un àngel, una naturalesa que no és la de l’home comú. Ben al contrari, és l’observador capaç, la intel·ligència de mil ulls per a l’aplega de tota la informació i de l’anàlisi posterior. L’experiència de l’àngel és el que vivim quan som dins d’una obra de Shakespeare, quan vivim la gosadia de la grandesa dalt de l’escena. Quan ens deixem endur alhora per la gràcia immoral del Falstaff i per la profunditat torturada de Hamlet, dues creacions senzillament angèliques. Quan identifiquem el retrat exacte de la personalitat de la raça humana gràcies a les seves principals obres. Una raça que desconfia de la redempció perquè no hi ha res més humà que la desconfiança i la dissidència. Quan tot és pèrdua, canvi, incapacitat per sobreposar-se al canvi constant que l’ésser humà no acaba de comprendre ni d’acceptar del tot. Vet aquí l’origen de la seva tristesa.

Algú ha dit que Josep Maria de Sagarra, traductor de Shakespeare, va recitar La mort de l’escolà de Verdaguer mentre es moria. S’adonava que la vida se li esmunyia entre els dits, ple de sentiment va tornar a dir: “Sentint cantar los àngels / i amb ells lo nou germà, / aucell d’ales obertes / que cap al cel se’n va.”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves