La Barcelona de Buenos Aires

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si a Buenos Aires dius Barcelona t’engegaran el nom de Messi, “quina ciutat més bonica”, part del seu arbre genealògic i després tornaran al futbol —a l’Argentina sempre es torna al futbol, perquè el futbol és a tot arreu, a la política, a les manifestacions, als choripanes i als asados... I amb més o menys vehemència afirmaran que Messi mai serà com Maradona (ho va comprovar l’escriptor Jordi Puntí, que en les entrevistes que va donar quan hi va ser per la Fira del Llibre va haver de respondre sovint a aquesta comparació incomprensible). Però després d’aquests prolegòmens generals, algú et dirà que Barcelona és el nom d’una revista satírica que es publica a Buenos Aires.  

Barcelona. Una solución para los problemas de los argentinos”, diu la portada de la revista. I segons el tema amb què obre, la solució és “cool”, “viral” o els adjectius que s’hi adiguin. La conya ve que la revista es crea el 2003, en plena crisi postcorralito, quan molts argentins han hagut de marxar a l’estranger a buscar-se la vida. Molts, a Barcelona. I aleshores, els que es queden tenen la idea desaforada i necessària de poder fotre-se’n de tot plegat. La postil·la de la revista escarneix el lema del principal diari i grup de comunicació del país, Clarín (“Un toque de atención para la solución argentina de los problemes argentinos”). I escarneix els tics de la informació dita seriosa. La revista, quinzenal i en paper de diari, té l’aire d’un Canard Enchainé i està al dia de l’agenda informativa: col·loca notícies només amb aparença de notícia i demostra que, malgrat les tones de cinisme i tripijocs, no es deixen entabanar. Utilitza més muntatges fotogràfics que no pas il·lustracions (de fet, la secció de dibuixos es diu Barceloneta). Té deu mil lectors, entre vendes i subscriptors. I en calen més, entre d’altres coses perquè ja té sobre la taula l’amenaça econòmica del judici obert per una ofesa, la presidenta d’una entitat amiga dels militars condemnats per exercir el terrorisme d’Estat durant la dictadura militar (si li dic “terrorisme d’Estat” és per fer servir totes les paraules que allà gasten i que aquí ens estalviem).

Al costat del mercat amb aire de Boqueria que hi ha a San Telmo, un barri que es comença a posar massa de moda, xerrem amb l’editora de la revista, Paula Rodríguez. Fa tres dècades que fa de periodista. Em sorprèn la naturalitat amb què parla de les polèmiques que han fet esclatar, de l’evolució del to i l’enginy, de com encaren el futur enmig de la crisi abismal, de la potència del moviment feminista que el país ha engegat... Em sembla que la tradició satírica argentina i la catalana podrien dialogar la mar de bé. Torno a casa amb uns quants números: “Reclame póster. Argentina campeón del mundo*” (del futsal, afegeix l’asterisc); “Macri, iluminado y eterno. Aunque nadie me lo pregunta, quiero decir que no hay cortes y que me encandila tanta luz”, diu el número de l’1 de febrer de 2019, fent referència a les pujades escandaloses del preu de la llum. O el de quinze dies després, que recull que el seu estiu va començar a tot drap en violència masclista i es pregunta si poden ser una potència feminicida. La revista també ha fet el seu procés d’intentar eliminar el llenguatge sexista, molt arrelat en la manera de parlar. Això, sense caure en una maniobra innòcua que neutralitzi l’humor i la crítica. Són la demostració que és possible fer-ho, que no cal sexisme per fer gràcia. Mirant les revistes, veig una altra cosa clara: molts articles resulten ser la manera més directa i lúcida d’estar informat. “A dos años de su asunción, Donald Trump revisa sus objetivos y lanza un nuevo y polémico eslogan: ‘Make Latinoamerica Colony Again’”. 

És temps de fake news, d’intoxicació i pescaclics. Això és el més vistós, el que crida més l’atenció. Però també observo una altra tendència (i ara ja torno a Catalunya): la de veure publicats i signats publireportatges hiperlaudatoris (remarco l’exageració), que es venen —i aquest és el problema— com si fossin articles informatius. Com si la realitat fos aquell color de rosa. Com si no hi hagués ni una brossa que la fes lletja, ni un sol matís (els de la revista Barcelona també se’n riuen, d’aquest to). Articles que només canten solemnement i hiperbòlicament les bondats d’algun ens, sigui una institució, una obra d’art, un equip de futbol o una decisió política. El que els converteix en publireportatges és la hipèrbole, no la possible existència de bondats (suposo que la tendència va a rebuf del hooliganisme i de les xarxes, on s’observa la realitat amb un polze amunt o avall, de la lloança al menyspreu visceral). En qualsevol cas, això també és una manera de simplificar la realitat. I també és una tria periodística. Com la del grup que va fer la revista Barcelona, però justament en direcció contrària, sovint més disfressada i desapercebuda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista