Pactar amb el Ciutadà Puig

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Només cinc diputats separen el president valencià, Ximo Puig, de l’escac i mat electoral. Són els cinc diputats que falten perquè la suma de PSPV i Ciutadans a les Corts Valencianes obrira una possibilitat alternativa al Botànic II.

L’estratègia de Puig d’ajuntar els comicis valencians amb les eleccions espanyoles va generar el “vot dual” i va vincular-lo al destí electoral de Pedro Sánchez. El resultat? Afebliment de Compromís al Congrés i liquidació del somni de Mónica Oltra del sorpasso cap a la presidència de la Generalitat. Un mes després, però, en les votacions municipals i europees, Puig ha culminat la “jugada mestra” i s’ha fet l’amo del taulell.

La lògica electoral dels blocs esquerra-dreta dona per fetes massa coses. La manca de crítica amb què s’accepta que PP i Ciutadans pacten amb la ultradreta només és comparable al pensament ingenu que el PSPV és esclau de Compromís. La idea inicial semblava aquesta, però les matemàtiques són capritxoses i el món dels pactes postelectorals, totalment imprevisible. I la combinació de tots dos, una bomba de rellotgeria.

L’aprofundiment en el “vot dual” ha extingit Compromís de les institucions europees i el múscul electoral del PSPV s’ha enfortit a nivell municipal. Només dues taques negres en l’impol·lut vestit socialista: València ciutat, on l’alcalde Joan Ribó ha consolidat Compromís, i Ontinyent, on l’expresident de la Diputació de València, l’imputat Jorge Rodríguez, ha sorprès amb l’experiment de La Vall Ens Uneix. I això, amb matisos: Puig s’ha desfet de Rodríguez a canvi del mal menor de perdre la Vall d’Albaida.

L’altre punt que li havia fallat —tenir una alternativa al Botànic amb Ciutadans per millorar la posició negociadora— s’ha desemboirat prou amb els resultats municipals. Tot i que el Botànic II serà sí o sí, el PSPV pot jugar ara amb les diputacions: en totes tres suma amb Ciutadans i, a més, a les comarques del sud té un as a la mànega: l’alcaldia d’Alacant.

Puig ha trigat zero coma a oferir l’Ajuntament alacantí a Ciutadans —juga amb l’avantatge que els de Rivera tenen ànsia de poltrona— a canvi d’aconseguir el suport per presidir la Diputació d’Alacant. Ciutadans es farà de pregar, però tenen els ulls com unes taronges davant la possibilitat d’una batllia important (ja seria una més que a Catalunya, si més no). Ciutadans podria desmarcar-se així de la ultradreta de Vox malgrat el pacte vergonyós d’Andalusia i els socialistes llançarien un missatge potent a Compromís: tenim el poder i la determinació de buscar altres pactes, si la cosa es posa difícil.

Amb tot, Compromís i Podem han de ser conscients que aquest nou escenari no té res a veure amb les Corts, on tot passa per repetir el Botànic. Ara bé, el colp de puny sobre la taula de Puig ha sigut important i les dues forces arriben a les converses prèvies tocats, que és la pitjor manera d’entrar a una taula de negociació.

Compromís, a qui no se li pot negar la força al cap i casal i, sobretot, la consolidació inèdita fins ara d’un vot valencianista ampli, no hauria de confondre aquests dos èxits puntuals amb una victòria. Les dues cites electorals deixen ombres fosques en l’horitzó de la coalició: la impossibilitat de convèncer el votant de la necessitat d’una veu valencianista a Madrid i Brussel·les i la incapacitat d’assolir influència més enllà de València i la contornada.

La desfeta a les generals i a les europees —a banda de culpar-ne l’estrateg Puig, el “vot dual” o l’alineació dels astres— es basa en la manca d’un discurs valencianista més radical i agosarat. Compromís s’ha envernissat de “força del canvi”, amb una xerrameca clònica a l’esquerra progre espanyola i, a la vista de la còpia, hom sempre opta per l’original. Haurien de fer un pensament sobre quin és el paper que han de tenir a Espanya i que no pot ser mai el de simple crossa del sanchisme.

D’altra banda, les dades diuen que Mónica Oltra i Joan Ribó són els dos grans actius polítics de la formació. Compromís ho va fiar tot a un discurs personalista: els lemes “Presidenta”, per a Oltra, o “Jo amb Ribó”, jugant amb l’homofonia amb el nom de l’alcalde, són prou simptomàtics. Però tal volta haurien de preguntar-se si estan balafiant la base territorial sòlida teixida pel Bloc durant anys o si el discurs excessivament urbanita i modernet els està matant fora de València.

El nou escenari, en tot cas, obliga Compromís a pactar en desavantatge amb el Ciutadà Puig. Sí, amb majúscules. I sí, amb doble intenció. I a repensar durant quatre anys si l’estratègia que s’ha seguit fins ara amb bons resultats no pot ser, al mateix temps, un sostre de vidre que no permet “eixamplar la base”. Amb perdó per tan incòmoda referència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio