«¡Aquí no hay fachas, vaya, vaya!»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La cançó va fer-se famosa a començament dels anys 90. La interpretaven The Refrescos, un d’aquells grups one hite wonder, que tenien la xamba de crear una lletra encomanadissa, gràcies a la qual venien més de 100.000 cassets a les benzineres de tot Espanya i, després, no se’n tornava a saber mai més. Una crítica al Madrid vanitós que mirava tothom per damunt del muscle però que no tenia platja on banyar-se: «¡Aquí no hay playa, vaya, vaya!».

Més recentment, durant bastants anys, els madrilenys més crítics –i molts no madrilenys– han rigut i rigut de València i, per extensió, de tot el País Valencià. Reien dels Camps, Costa, Cotino, Barberà, Blasco, Rus, Fabra i companyia. I afirmaven, com qui no volia la cosa, que «la corrupción y la paella, como en Valencia, en ningún sitio». Fins i tot asseguraven que els valencians, «si fueran negros, votarían al Ku Klux Klan». Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz-Gallardón, Ignacio González, Cristina Cifuentes o Ana Botella no eren noms dels quals sentir-se gaire orgullosos, per bé que ells també van anar encandenant victòries a les urnes. Però el mal era València. El masoquisme. La ceguesa.

En 2019, després de quatre anys de majories progressistes a la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, aquests governs tindran continuïtat. La ciutadania els ha revalidat la confiança. Unides Podem-EUPV queda fora del consistori de la capital, però ni això no impedeix que la suma de Compromís i PSPV supere la de PP, Ciutadans i Vox. En paral·lel, la Comunitat de Madrid continua en mans de la dreta i l’Ajuntament que dirigia Manuela Camena retorna a qui sembla ser el seu legítim propietari.

Mentre a València s’ha ratificat l’aposta pels carrils bici i la mobilitat sostenible, els madrilenys hi han posat al capdavant un home, José Luis Martínez-Almeida, que ha criticat de manera furibunda Madrid Central i la gran promesa de campanya del qual ha estat la reducció de l'import de les multes per mal estacionament i la gratuïtat de la primera sanció si durant dos anys la persona en qüestió ni ha estat multada.

A la Comunitat el despropòsit és encara superior, amb la inefable Isabel Díaz Ayuso com a presidenta in pectore. Entre una persona de la talla intel·lectual i humana d’Ángel Gabilondo i la naïf Díaz Ayuso, els madrilenys han optat per la segona via. El trident de dreta la farà presidenta d’ací a pocs dies.

No és tan sols Madrid. A Barcelona, Ada Colau també deixarà de ser alcaldessa quatre anys després d’haver-se estrenat. I a Saragossa, Pedro Santesteve. Com a les tres capitals gallegues que es comptabilitzaven a les «ciutats del canvi», és a dir, la Corunya, Santiago i el Ferrol, que han vist caure de manera estrepitosa Xulio Ferreiro, Martiño Noriega i Jorge Suárez. L’alcalde Ribó va mantenir una cimera a Galícia amb tots ells i la pròpia Carmena, però quatre anys més tard no en queda cap. Només ell.

Aquesta és la València que avui, portes enfora, transmet una imatge completament diferent. Els qui anhelaven un Madrid més adaptat a la bicicleta i que no enyorara la contaminació dels cotxes han caigut derrotats davant el Madrid que impera a les tertúlies televisives i a les columnes de molts diaris. «La España de los balcones», que diria Pablo Casado.

Mentre Madrid fa balconing, el Govern del Botànic i el Govern de La Nau faran via. Madrid i el País Valencià ja no són els dos principals graners de vots de la dreta espanyola. Fora mites. Si de cas, ho continua sent Madrid. Els valencians, després d’una campanya igualment dura per part de determinats mitjans, han validat la feina de Ribó i el seu equip de govern.

Un mes enrere, els electors ja havien renovat la confiança en el Botànic. La gran majoria d’ajuntaments importants del país –tret d’Alacant, Oriola, Torrevella, Santa Pola, Mutxamel, Sant Joan i Benidorm... Cal mirar cap al sud i fer-hi un pensament, per cert– continuaran exhibint majories PSPV-Compromís. A llocs on el PP era absolutament hegemònic, com ara Benicarló, Borriana, Requena, Xàtiva, Alzira, Altea o Elda, ara l’esquerra guanya amb comoditat. El mapa que era blau, d’un blau intens, ara és multicolor, amb un predomini evident del roig i el taronja.

«¡Aquí no hay fachas, vaya, vaya!», se’ls podria cantar ara a tots aquells que reien sense parar en referència al sentit del vot dels valencians. És evident que, de personal de dretes, n’hi ha i molt. Tanmateix, els valencians han madurat políticament i fins i tot posen en pràctica un vot dual que beneficia Compromís a la distància curta i el penalitza, i de quina manera, a la distància llarga, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament europeu.

En aquest sentit, la caiguda de Compromís a molts municipis queda compensada, en bona mesura, pel seu resultat a València, una ciutat difícil, que fins 2011 no va tenir regidors nacionalistes i que ha fet alcalde de la mateixa –i l’ha confirmat ara– un català que s’expressa en català, que no acudeix a cerimònies religioses, que s’estima l’horta i que parla de mobilitat sostenible i alimentació saludable en lloc de dur bòlids de Fórmula 1 i velers.

Aquesta és la València i el País Valencià que, a poc a poc, alteren el clixé preexistent. Ja tocava.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).