Les eleccions, Balestrini i la nostra por

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest article el començo a escriure quan encara falten unes quantes hores perquè obrin els col·legis electorals.

Des d’EL TEMPS em van proposar si el volia fer valorant els resultats, enviar-lo la mateixa nit electoral. Em va agradar la proposta. Pensava esperar que es comencessin a saber les dades del recompte per posar-m’hi.

Però aquesta setmana ha mort Nanni Balestrini, l’escriptor que va saber retratar les il·lusions, debats i combats de l’autonomia italiana dels anys seixanta i setanta. L’escriptor que ens va atrapar amb Gli invisibili, que vam llegir en la traducció castellana a finals dels noranta mentre okupàvem edificis buits per convertir-los en centres socials.

Quan he sabut de la seva mort, feia just una setmana que havia llegit un dels seus llibres, Carbonia. Més ben dit, devorat. No ho dic com a recurs literari això de la setmana. És ben bé així. Encara el tenia a la tauleta de nit. L’he rellegit, buscant les frases que havia subratllat.

«Només hi ha una manera de resoldre les nostres lluites i és que en primer lloc hem d’estar units tots junts en la lluita i en segon que hem de tirar-la endavant decidits fins al final i també que ha de ser una lluita dura si de debò volem guanyar-la» [la manca de puntuació no és un error de transcripció, és l’estil tan característic de la narrativa de Balestrini].

I he pensat en la Barcelona en què visc i en la Barcelona en què voldria viure. I com no tenen res a veure. I com per aconseguir-ho caldria seguir la recepta de l’escriptor italià.

De Balestrini tenia pendent llegir La violència il·lustrada, publicat per primera vegada el 1976. I he decidit posar-m’hi aquesta setmana.

Al pròleg de l’edició en català, de 2013, el filòsof Santiago López Petit ens recorda que «el capital ja no té por de la classe treballadora, que ha estat desarticulada com a subjecte polític».

Amb el llibre encara a mitges, no m’he esperat a la nit electoral i m’he posat davant l’ordinador. Perquè López Petit va escriure el pròleg fa sis anys, però aquestes eleccions també anaven d’això. D’una classe treballadora desarticulada i sense capacitat de disputar el poder real al capital. D’uns comicis en què la ciutat com a negoci, com a aparador gegant, no està amenaçada. D’uns comicis que difícilment serviran per aturar les expulsions del veïnat de casa seva per allotjar-hi turistes. Que no serviran per deixar de cobrar sous miserables per jornades llarguíssimes i feines que deixen només amb ganes d’anar a dormir per posar-s’hi altra vegada l’endemà.

L’esquerra estem en retrocés des dels anys vuitanta quan els moviments combatius a l’Europa occidental van quedar derrotats, quan la majoria d’experiències revolucionàries llatinoamericanes van quedar devastades, quan es va fer evident la decepció amb molts dels governs sorgits de les lluites anticolonials. El col·lapse de la URSS va ser l’estocada final que va convertir el globus sencer en territori per fer negocis. De forma descarnada el neoliberalisme s’ha convertit en norma arreu. I als Països Catalans no ens n’escapem.

I tot plegat ha encongit fins al ridícul els límits mentals d’allò possible. I és evident en els partits que tenen opcions reals de governar la ciutat. I quan la candidata de la CUP Barcelona, Anna Saliente, proposa reduir la meitat el nombre de turistes que visiten la ciutat de cara a 2030, sembla que digui una barbaritat. Perquè tot és acceptable, sempre que s’emmarqui dins la lògica de creixement i depredació permanent de recursos i vides.

López Petit ens emplaça al pròleg a «pensar de nou la violència de classe». I continua: «Què vol dir alliberar la violència de classe en aquests moments? Potser podem començar a donar una resposta: vol dir ajudar que la força de l’anonimat sigui capaç d’expulsar de si mateixa la por de la seva pròpia força».

La força que podíem tenir a les places el 15M. La força que vam demostrar la tardor del 2017. Deixar de tenir-nos por i no veure «les institucions que ells s’han muntat per anar en contra dels proletaris» (en paraules de Balestrini) com l’únic espai possible de disputa política.

PD: Quan esteu llegint aquest article, ja sabem que el resultat que han deixat les urnes no ha estat gens bo per a les esquerres transformadores i rupturistes. Un resultat pitjor del que molts podíem esperar. Tocarà fer autocrítica, debatre, repensar. Per fer-ho, tenim la sort que ens hi podran acompanyar els magnífics textos que ens ha deixat Nanni Baletrini.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Laia Altarriba
Laia Altarriba

Periodista