No, no és cap anàlisi apressada ni amb excés de nocturnitat demoscòpica ni molt menys de la perfídia necessària que deuria demanar qualsevol ciutat oberta en flor i en campanya. Es tracta només d’un pronòstic amb més vocació de catarsi que de ciència. Per tant, no hi ha més arguments que el de certs presagis que sotsobren l’ànima o aquella certesa meditabunda de què a l’extraradi mai no arriben els sorolls de cap infanteria electoral. Diumenge, posem per cas a Orriols, la gent va anar a votar perquè el dia és diferent, que no especial, i potser hi havia curiositat per les interioritats de les escoles, els dibuixos infantils, els collages i els retallables, única i última exposició cultural als barris allunyats del centre -ara s’anomena ametlla- que no han estat capaços d’inventar el tango.
Això mateix, una cartografia de pinyol o una fruita que ni tan sols no brolla de la branca més alta dels tarongers bords, la vegetació típica del raval valencià, una metàfora també botànica de que allò bonic també és amarg i a més provoca diarrea. Hi ha pedagogies d’una subtilitat inexorable. València podria ser, qui sap, un artefacte metafísic. Una ciutat d’ametller unívoc d’esquenes a tot i a tots. Al país, al regne, a la comunitat, als pobles i als barris. A la mar, també diuen. Una ciutat que es contorsiona per tapar-se els ulls amb els muscles. Pobra València. Amb quin estat anímic s'alçaria diumenge? Hi havia una calma inquietant al carrer, a les enquestes, i tot semblava estar a l’abast de colps de vent imprevisibles i quasi sempre forasters. Els capitalins vivim damunt d’una placa tectònica sense cura, una pell de marjal mal aterrada i una absència insolent de psiquiatria barrejada amb la història i la sociologia.
Les enquestes. Hi havia una que solia ser determinat, al diari Las Provincias: “Amb qui aniria vostè de canyes?”. Sempre la guanyava Rita Barberá gràcies a aquella imatge jocfloralesca i molt encertadament blasquista, de Blasco Ibáñez, de sacsejar els arquetips de Jung, que ací és cosa de pescateres, botiguers i llauradors que cremen la barraca aliena i, si escau, la pròpia, per al PAI, que és una nació molt interior, sense la essa final, i on un pot ser heroi inqüestionable de la pròpia biografia. I amb qui s’aniria vostè a fer la canya que ja ha arribat a preu de Munic, Hèlsinki o Praga amb els actuals candidats? No són massa ben coneguts els gustos etílics dels nostres polítics i tot bon faller, l’arquetip total del difús inconscient aborigen, no sabria què servir a cap d’ells o d’elles durant, per exemple, la nit del foc en qualsevol barra de casal faller. Joan Ribó amb l’ànima sempre en un aparent feng shui? El ciutadà Fernando Giner, una mentalitat ancorada en una tardofranquisme de darreríssima etapa i que se sent europeista perquè pixa en els urinaris de l’Ateneu Mercantil al costat dels grans exportadors de taronja? Maria Oliver en el seu laberint ineficaç de cases tapiades al Cabanyal? María José Català, a qui el dolor en el cognom se li puja al rostre del cartell electoral? O potser Sandra Gómez, a qui la civada se li pot coagular en ira si se li critica el padrinatge de l’ineficaç Vicent Sarrià, mestre Shaolin de la política municipalista i que, per fortuna per al Cabanyal, la seua història i la seua pobra gent (que en massa casos també són gent pobra) no repetirà com a regidor. Continuarà la seua carrera al Congrés del Diputats on hi ha més escons i, per tant, més possibilitat de que passen inadvertides les seues habituals migdiades parlamentàries.
No sabrem que serà de València el dia després. Si fora un cos efímer tindria una ment convulsa capaç d’escoltar veus i, probablement, sotmesa a una barreja de complexos de superioritat i inferioritat, que és la síntesi perfecta d’allò sublim i terrible alhora. Una fisonomia sociològica capaç de votar en un mateix instant, el passat 28 d’abril, per Compromís com a darrera força de sis en la papereta al Congrés i com a primera opció, també de sis, en el sobre a la Generalitat. Tot això amb més vots de dreta, però amb el desig en les enquestes de ser d’esquerres.
És precisament aquesta València turmentada, on tot és possible i quasi sempre per a mal, ja que així és l’ADN de la probabilitat i el seus efectes, de la qual no sabem com va despertar diumenge. Qui sap si amb la llum, posem per cas, de Sorolla al ulls o amb el mal alè del determinisme pels malsons infectats a la boca. La realitat ens serà tan exacta com esquiva. La veritat, en canvi, potser ens aplegue algun dia a través d’un tango impossible de raval.
