El món no ens mira, però ho haurà de veure

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La legislatura espanyola ha començat amb la robusta imatge dels presos polítics entrant als hemicicles com a diputats i senadors, amb actitud alegre i victoriosa. La contundència del fet no rau només en aquesta condició, la de diputats o senadors, sinó en fer-ho  a més com a vencedors. Oriol Junqueras va ser el cap de llista de la formació que, a Catalunya, va guanyar en vots i escons les eleccions al Congrés dels Diputats i Raül Romeva va ser el senador més votat a Barcelona.

Romeva, de fet, va guanyar amb gairebé 200.000 vots de diferència respecte el segon classificat, que és Manuel Cruz, flamant president de la cambra alta espanyola. Dos centenars de milers de vots de diferència entre dormir a Soto del Real o ser designat president. En el cas del Congrés, la diferència entre passar la nit a la garjola i la presidència són els 57.000 vots de distància entre ERC i el PSC

És aquest, en realitat, el “gest” vers Catalunya en el nomenament de les dues presidències. És el gest de sempre: hi ha uns catalans que tenen dret a exercir les seves idees polítiques i uns altres que poden pensar el que vulguin mentre no se’ls ocorri posar-ho en pràctica. El mateix Pedro Sánchez ja ha explicat que les presidències de Cruz i Batet no són un premi a la seva condició de catalans, sinó al fet que “són catalans al servei d’Espanya i espanyols al servei de Catalunya”. Un català, com a tal i sense més, no pot ser subjecte de res.

De les victòries de Junqueras i Romeva qualsevol ésser humà amb un mínim de sentit comú en podria provar d’extreure una conclusió. Si més no, li hauria de despertar una reflexió: ¿com pot ser que tan temibles delinqüents, que s’enfronten a penes de presó com per arruïnar-los la vida, siguin validats majoritàriament pels seus conciutadans en comptes de rebre’n una rotunda reprovació? ¿Com pot ser que, no havent-se penedit de res davant del tribunal que els jutja -ans al contrari-, la seva formació guanyi a Catalunya les eleccions a les dues cambres espanyoles? Només l’emboirament nacional, sigui banal o militant, podria ocultar aquesta mena de dubtes

Una frase suada d’aquests darrers anys deia que “el món ens mira”. Jo sóc dels que penso que el món prou feina té, de la mateixa manera que nosaltres no correm a muntar barricades després de veure un telenotícies amb totes les desgràcies planetàries enumerades. Sí que és cert, però, que força gent d’arreu es deu haver fet les preguntes que abans plantejàvem, com molts dels nostres conciutadans catalans que formen part d’aquell famós 80% però que encara no han votat opcions independentistes. 

Mentre això passa, aquesta primavera electoral continua avançant i està a punt d’arribar al seu final. Qui sap si alguns d’aquests nostres conciutadans que dèiem es decidiran definitivament a fer el pas després de veure les imatges d’aquesta setmana: els vencedors d’unes eleccions dormint a la presó per haver exercit els seus posicionaments democràtics, l’extrema dreta intentant silenciar les seves paraules comportant-se de forma simiesca,  els insults proferits per diputats i senadors del “centre moderat” i la crispació dels suposats defensors de la llei contra la serenor i bonhomia dels pretesos malfactors. 

La primavera pot acabar-se traslladant la mateixa escena al Parlament Europeu. Indiquen les enquestes que l’Oriol Junqueras tornarà a ser escollit eurodiputat, després d’haver-ho estat entre el 2009 i el 2012. ¿Apareixerà a prendre possessió del càrrec vigilat per la policia com si fos un facinerós? ¿Com es llegirà que una persona privada de llibertat sigui proposada pel seu grup parlamentari –en el qual hi ha els principals resistents al Brèxit, els escocesos de l’SNP- com a candidata a presidir la Comissió Europea? I si no ho pot fer, ¿quin pretext hi ha per permetre-ho al Congrés dels Diputats i denegar-li a la cambra europea? Potser el món no ens mira, però això haurà de veure-ho per força.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).