Amor, on em pujares?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La pregunta és del Canigó de Verdaguer, el poema en què les fades aprofiten la inconsciència de l’heroi per despullar-li l’espasa i valorar-la com a fal·lus que pot fer mal, que tot ho pot escapçar. La tensió sexual desfà les costures de la millor sotana i acaba estripant-la quan menys t’ho esperes, mai no podem deixar de ser animals sexuals encara que per superstició un home sa es deixi endur per la quimera de l’abstinència, per la tortura de l’amputació. El cos té les seves lleis com l’amor les seves, el sentiment està pautat i aconduït encara que ens pugui arribar a produir aquesta intensa sensació de llibertat, fins i tot de transgressió de tot el que hi ha de preestablert. A partir d’uns models previs ens emocionem i s’escalfa el cos, es tiba la pell i la fera ferotge del desig salta com una pantera enmig de la nit obscura, enmig de l’enigma del nostre interior, “c’est Vénus toute entière à sa proie attachée”, com diu monsieur Racine a la seva Fedra, vet aquí, de cap a peus, Venus aferrant-se a la presa, segons el punt de vista del senyor de l’arrel, de l’escriptor radical que s’atreveix a dir les coses amb totes les paraules i totes les lletres. Som un món en tensió permanent perquè el cos desitja de manera permanent, perquè “la carn vol carn, no s’hi pot contradir. / Son apetit en l’hom pren molta part”, dit amb les paraules del valencià més gran que un sol de València.

Arreu del món l’amor entra en conflicte amb la religió, “catholic só, mas la fe no m’escalfa” s’atreveix a dir March, però només a Europa la lluita contra la moral religiosa sembla que ha tingut una tímida victòria provisional, molt justeta. El món de les idees místiques, la vanitat grandiloqüent dels espirituals estableix en qualsevol indret del planeta una inquisició del sexe que no fa altra cosa que potenciar-ne encara més el dinamisme. Occident pren consciència del poder vital que té l’eròtic a repèl, a través dels trobadors, dels escriptors dissidents i assenyats com March, però també dels desfasats poetes romàntics del segle XIX, dels exagerats “qui, per escalf, trespassen veritat”. Han entès que el nostre dinamisme neix de la tensió amb el desig que se’ns prohibeix. El nostre món, que tot ho vol entendre i controlar, mostra sense pudor l’instint sexual més desvergonyit a la publicitat i a l’internet, amb els diferents vestits culturals de la nostra pulsió que esdevé propulsió humanitària. Les opcions puritanes s’han vist desbancades en el món lliure, un món amb sexe però sobretot amb voler, amb desig, amb ganes de sexe. Ja no es tracta de reprimir l’amor, aquesta conseqüència viciosa de l’oci, sinó de reconèixer que té transcendència social, que cal viure’l de manera lliure i, per tant, responsable, com la velocitat d’un automòbil. L’ànima, l’espiritualitat humana, ha crescut enormement gràcies a la l’efímera felicitat del sexe, ha anat més enllà del que prometia la mística amb les afrodísia, amb les satisfaccions del cos. La dignitat de l’home i de la dona arriben al nivell més alt en les societats lliures i sexualitzades, on el puritanisme no és una estratègia miserable per a la depredació sexual, com sempre hem sabut que s’esdevenia en algunes obscures rectories.

Som ment i cos i que l’home no separi el que Déu o la naturalesa va unir en un farcell de complexitats. Som el que som gràcies a la revolució amorosa, hem arribat a la Lluna amb una tecnologia que no es pot entendre sense la civilització de l’amor, sense les lleis de l’amor, sense les estructures mentals que ens preparen per estimar i fornicar. Som on som gràcies al mite de Tristany, a Lolita de Nabòkov, al Doctor Zhivago de Pasternak, a L’home sense qualitats de Musil. Al Diari d’un seductor de Kierkegaard, al Hamlet, a Nietzsche i al mite de Don Joan. Una pel·lícula de Jean-Jacques Annaud, A la recerca del foc, ensenyava com dos humanoides, un home i una dona, protagonitzaven aquest mític origen de l’amor. Durant el coit, en posició canina, sorgeix l’espurna de l’evolució i inventen una nova posició que els permet mirar-se a la cara mentre copulen. Després fins i tot podran aprofitar per besar-se. Aquesta nova posició avui és coneguda com a “postura del missioner”, perquè els religiosos europeus la van imposar juntament amb la creu als membres d’altres continents. Una mostra més, irònica en aquest cas, de la importància civilitzadora del verí veneri.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves