El milió de vots i la nova Convergència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“I ara, cap al milió de vots”, clamava un exultant Josep-Lluís Carod-Rovira en els seus anys triomfals al capdavant d’ERC. Era un somni que llavors semblava inabastable, tot i els 23 decisius diputats al Parlament de Catalunya l’any 2003, claus per a la formació del primer govern tripartit, o els 8 parlamentaris al Congrés a les històriques eleccions de març de 2004, amb el mateix Carod com a cap de cartell després de la seva sortida traumàtica de l’executiu català. Com de lluny sembla tot plegat, a ulls d’avui, quan una Esquerra liderada per Oriol Junqueras des de la presó acabava d’obtenir el preuat milió de vots a les darreres eleccions generals!

Són molts els articulistes i analistes que, arran d’aquest històric triomf, que sembla prefigurar un canvi d’hegemonia, han estat temptats de parlar del vell partit fundat per Francesc Macià i Lluís Companys el dia de Sant Josep de 1931, com la nova Convergència. Una referència lloable o maliciosa a l’extint partit fundat per Jordi Pujol i que va esdevenir el pal de paller de la política catalana durant 23 anys, en rivalitat amb el PSC, governant la Catalunya autonòmica des de 1980 amb un domini electoral abassegador i amb tot allò d’admirable i, alhora, tòxic que té controlar una institució durant tants anys.

És prematur, però, només amb les dades de l’indubtable èxit electoral del 28 d’abril, de fer auguris d’aquesta magnitud. Sobretot en un moment en què tota construcció teòrica hipotètica cau com un castell de cartes sota l’impuls del darrer tuit, la darrera jugada mestra o la darrera atzagaiada de la Junta Electoral Central. Ara bé, és indubtable que ERC ha fet un pas endavant important per tombar, d’una vegada per totes, l’eterna lluita per l’hegemonia que ha enfrontat les dues forces sobiranistes des de la nit dels temps, tal com vam recapitular en un article anterior. 

Ho ha fet a empentes i rodolons, canvis de rumb i moviments difícils d’entendre fora del sanedrí que envolta Oriol Junqueras. Tot partit polític necessita un lideratge, si és possible indiscutit i indiscutible, i el d’ERC està construït, a més, sobre l’èpica del sacrifici enorme que comporta estar tancat a la presó de forma injusta i injustificada i d’una retòrica entre mística i estratègica —allò que s’ha anomenat el junquerisme—, complicada d’entendre per als no iniciats però que ha permès galvanitzar el vell partit amb elements democratacristians sorgits d’Unió, exsocialistes sobiranistes, antigues promeses dels Comuns i bregats militants comunistes, liberals business friendly, gurus de les xarxes socials i, fins i tot, tot un Maragall. 

Amb Marta Rovira totalment aïllada a l’exili suís, Junqueras, des de la presó marca discurs, teixeix estratègia i mana amb mà de ferro i guant de seda un partit històricament indisciplinat, anàrquic i orgullós del poder de les seves bases i de mantenir, contra tot intent de posar-hi fre, el seu caràcter assembleari. Hi ha qui diu que aquest pòsit rebel d’una militància enfervorida es girarà contra els seus líders pel que alguns consideren “una traïció” al mandat de l’1 d’octubre. Ho dubto, almenys mentre la repressió continuï, el sentimentalisme domini l’escena i els resultats electorals ajudin. 

Un bon resultat electoral aixeca la moral de la tropa, fa que un partit funcioni com un sol home i permet tenir unes expectatives triomfants —en el cas d’ERC, potser encara exagerades— i és el primer pas d’un partit que vol ser central i hegemònic. No critico pas aquesta voluntat de treure’s de sobre socis i aliats i fer un pas endavant. De fet, crec que seria molt més útil que ERC plantegés clarament la seva estratègia en aquests termes. És a dir, que admetés que, mentre l’objectiu final de la independència no es pot portar a la pràctica per culpa de la mala gestió de l’1 d’octubre i la repressió posterior, la seva voluntat és governar. I, governar, si fos possible, bé. Evidentment, com en els temps del pujolisme, sempre quedaran les joventuts i els actes de cap de setmana on, en mànigues de camisa, tornar a brandar l’estelada i els lemes habituals. 

 Tot plegat ho veurem, però, aquesta voluntat d’hegemonia es podrà construir en un escenari, com dèiem, tan voluble com l’actual i amb el conflicte amb l’Estat latent i sense resoldre? Administrar l’autonomia com si no hagués passat res, és possible mentre hi hagi líders polítics i socials a la presó, i siguin els tribunals els qui gestionin la política del país? Ah, i no ens n’oblidéssim pas, amb un Carles Puigdemont que, sortint-se’n de totes amb una innegable capacitat de supervivència, cops de sort i tocs de surrealisme, té a les mans un partit que encara ningú hauria de donar per mort, per més estrany que ens sembli tot plegat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.