L'abstenció de Compromís que somiava Ximo Puig

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts a la nit, Susana Díaz, Ximo Puig, Javier Fernández i la resta de presidents autonòmics socialistes van abandonar el Senat amb mal d'esquena. Contents però adolorits per tants copets com van rebre de Mariano Rajoy i el seu ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que durant la jornada no va deixar de somriure i de pronunciar paraules de concòrdia. Era cert, tot allò? Com havien pogut canviar tant les coses?

Efectivament, són els mateixos Rajoy i Montoro que un any enrere, quan governaven amb majoria absoluta i menystenien les comunitats d'un altre color polític amb grans dosis d'indiferència. Els mateixos que durant tres anys i mig també van obviar les reclamacions justes sobre finançament d'algunes autonomies afins (País Valencià, Illes Balears i Múrcia) ajornant sine die la reforma d'un sistema caducat des del 2014. Si més no, ara estan disposats a parlar-ne i a resoldre segons quins desequilbris perniciosos, que no és poca cosa.

El País Valencià, sí o sí, en resultarà afavorit, ni que siga perquè n'és el damnificat principal, actualment. Una altra cosa és que el nivell de satisfacció siga elevat o que els avanços queden molt per sota de les expectatives, com ja va succeir l'any 2009. Llavors, fins i tot el secretari general del PSPV, Jorge Alarte, va reconèixer que el nou model aprovat per José Luis Rodríguez Zapatero no era prou òptim, però el PPCV, que governava còmodament la Generalitat Valenciana i tampoc no el veia bé, no va voler votar-hi en contra, perquè aquella aportació extraordinària de diners, per petita que fóra, era un passet en la direcció correcta.

El mapa polític actual, completament fragmentat, ofereix possibilitats que aleshores no existien. La feblesa amb què governa Rajoy –137 diputats de 350– fa que es jugue la seua supervivència política a cada decisió. Això explica els copets a l'esquena i les cares amables als presidents socialistes, en contraposició a les del passat. Un tracte deferent, més dialogant, que ja s'ha traduït en la pujada del salari mínim o en l'ampliació del permís de paternitat. L'arquitectura parlamentària és polièdrica i mostra una altra cara de la política, que desconeixíem per complet.

Tot això ha sigut factible per l'abstenció dels diputats socialistes a la investidura de Rajoy. Possiblement la decisió més polèmica adoptada pel PSOE en els seus 137 anys de vida. Una mesura dura, amb conseqüències internes severes i que la formació segurament pagarà a les urnes, però que ha dibuixat un escenari més procliu per als valencians. Perquè, segons la majoria d'estudis demoscòpics, unes terceres eleccions espanyoles haurien permès que la coalició PP-Ciutadans tinguera majoria absoluta, cosa que hauria dificultat més l'obtenció d'un finançament realment beneficiós.

L'entorn de Ximo Puig està convençut que encara hi havia un escenari més procliu per als ciutadans del País Valencià, que passava per l'abstenció de Compromís a la investidura de Rajoy a canvi de la promesa en ferm de solucionar, amb alguna mena d'efecte retroactiu, el maltractament financer patit durant tants anys. Fer de Compromís una mena de CiU o PNB a la valenciana, capaç d'aconseguir millores tangibles a canvi de la clau que obria la porta del Govern. De fet, els quatre vots dels valencianistes haurien deixat Rajoy amb 170 vots a favor, 176 en contra i les seues quatre abstencions.

Per tal de culminar una operació a la valenciana en sentit ample, semblant a l'entesa al Senat vetada per Pedro Sánchez, Puig fins i tot hauria instat els sis diputats socialistes valencians a desatendre el “no és no” del secretari general del PSOE i a abstenir-se'n a canvi del blindatge de les condicions pactades entre Compromís i el PP, i hauria convidat els diputats valencians de Podem a actuar igual. El drama valencià s'hauria posat sobre al bell mig del tauler, el tripartit hauria actuat en clau de país i s'haurien pogut lligar unes millores que ara caldrà negociar multilateralment en un procés que es presenta llarg i tortuós.

Cap dels diputats valencians no hauria votat favorablement la investidura de Rajoy, però l'abstenció de Compromís amb què somiava Ximo Puig ni tan sols no figurava en els plans de Mónica Oltra i els seus. D'insinuacions, van haver-hi, però la idea no va superar la fase de la utopia. La mort d'aquella utopia ha donat pas a un escenari molt més complex, en què caldrà batallar de valent, contra una quinzena de parts més, per cada euro en joc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).