Ha vingut per quedar-se

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’inici de la setmana clau per decidir el futur dels ajuntaments i per a l’elecció dels 751 diputats del Parlament europeu, vull posar l’accent en aquest fantasma que, superades les especulacions primerenques, se’ns presenta més real que mai. Em refereixo a la ultradreta que, també a casa nostra, ha acabat cristal·litzant en opcions polítiques blanquejades per la dreta “de tota la vida”. El cas més evident és el de Vox a qui, d’ençà que toquen cuixa a Andalusia gràcies a la connivència —quan no necessitat desesperada— de PP i Ciutadans, tothom situa en el punt de mira. De fet, matiso: aquest tothom és principalment i interessada el PSOE, que ha fet un autèntic paper d’estrassa amb l’espectacle deplorable generat a l’entorn dels debats televisius tant en les eleccions del 28 d’abril com en les del 26 de maig. Al partit de Sánchez (Pedro) i López (Javi) no els incomoda en absolut compartir mise-en-scène amb els ultres, ni que sigui per definir-s’hi en contraposició. Són més alts, més guapos i la seva música entra millor. Del fons, ni en parlem. Sigui com sigui, el primer (Pedro) buscava el cos a cos no reeixit en els debats; el segon citava el partit d’Abascal reiteradament fa només uns dies en el deplorable (per incomplet i, per tant, esbiaixat) debat televisiu celebrat a la nostra i que, ja em perdonareu, no vaig poder visionar fins al final atès el sotrac inicial. Ho heu llegit bé: sóc una ànima sensible i em va costar recuperar-me un cop Aleix Sarri, director de campanya de Junts per Catalunya i candidat al Parlament Europeu, va abandonar el plató com a mesura de protesta vista la impossibilitat que Junqueras i Puigdemont —o Comín, en el seu defecte— hi participessin. 

El problema no és la irrupció dels fatxes. Crec sincerament que és molt millor que se’ls vegi, que s’expressin sense complexos. Cal saber qui o què tenim davant per poder contrarestar discursos i propostes. L’opció política que representa Vox no sorgeix del no-res sinó que sura, ara, vitaminada i lliure. Aquí és on rau la gènesi del problema, en aquest blanqueig. Ens omplim la boca recordant que ens trobem en un moment crucial per definir com ha de ser la societat del futur, ja sigui des de la microorganització, la de proximitat, els ajuntaments, com des de les institucions supralocals, en aquest cas, des de la mateixa Unió Europea. I és aquí on confrontem les forces europeistes, encara avui majoritàries, davant dels qui advoquen per rebaixar o directament canviar el projecte europeu des de dins. És en aquesta cruïlla on sorgeix el debat realment rellevant: el que apel·la a garantir la igualtat de condicions entre els uns i els altres. I és aquí on em posiciono clarament en la necessitat d’articular un cordó sanitari real que blindi els drets dels i les demòcrates.   

En què em baso per excloure —com hem fet— des de la candidatura de Junts per Catalunya a Terrassa els ultres del debat polític? Per què una persona a qui heu sentit dir mantes vegades que defensa la llibertat d’expressió deixa fora, margina un adversari polític? Perquè avui, més que mai, cal definir línies vermelles. 

Per als qui encara dubteu, alguns exemples.  “Las mujeres tienen derecho a hacer con su cuerpo lo que crean conveniente, pueden comer más, menos, cuidarse, cortarse el pelo, las uñas”, deia el candidat de Vox a l’Ajuntament de Madrid, Javier Ortega Smith, àlies un dels dos del judici farsa. “Lo que creemos que no es un derecho es acabar con la vida de un inocente como es el niño que llevas en tu interior”. N’hi ha més, però. L’octubre de 2018, Vox va presentar les seves estel·lars 100 mesures urgents per resoldre el que, segons ells, són els problemes que més preocupen els espanyols. La primera mesura, d’un bloc inicial titulat España, unidad y soberanía, és com no podia ser d’una altra manera la suspensió de l’autonomia catalana “hasta la derrota sin paliativos del golpismo y la depuración de responsabilidades civiles y penales”. No en tenen prou, i la segona mesura és, ni més ni menys, promoure la il·legalització dels partits, associacions o ONG que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la nació espanyola. I a partir d’aquí, tot són lindezas: defensa de l’idioma espanyol en detriment de qualsevol mesura de protecció envers les llengües minoritàries i/o minoritzades, suspensió de les policies autonòmiques, difusió del que consideren “la aportación de España a la civilización y a la historia universal”, toros, caça i, naturalment, derogació de la llei de Memòria històrica.

Davant de tot aquest despropòsit, jo dic no a normalitzar la presència de la ultradreta en la nostra societat. Dic no a l’Espanya en blanc i negre. Dic no al silenci de la por i al blanqueig del feixisme. O si més no, no en nom meu, amb la meva aprovació, ni que sigui per desídia o tebior. La ultradreta ha vingut per quedar-se. Identifiquem-la i lluitem-hi en contra pacíficament però sòlidament amb arguments de pes. Els tenim. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili