‘Cuelgamuros, mon amour’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No voldria que el títol d’aquest article representés una banalització d’Hirsohima, mon amour amb què Marguerite Duras incorpora a la literatura la primera gran tragèdia atòmica de la nostra història humana. Però m’ha estat inevitable parafrasejar Duras en la mesura que ens capbussa en un dolor immens. El Valle de los Caídos és per a uns el més sant dels santuaris de la unitat d’Espanya, i per a altres el monument feixista més gran del món. En canvi, Cuelgamuros, com a nom que designa un indret, pren vida i veu pròpia. I tot i que parla de la devoció dels vencedors no li és possible, a Cuelgamuros, ignorar l’acusació dels vençuts als vencedors, interpel·lant-los sobre la culpa i la negació. Amb tot, tots els mots emesos des de totes dues bandes supuren i regalimen sentiments, i l’amor hi és ben present. La gosadia d’aquest títol no estaria traint, doncs, l’esperit de Marguerite Duras

I per què l’escric, aquest article? Com és que només començar jo, també, em sento arrossegat per l’emoció? Imagino els gairebé 34.000 cossos més que dipositats amuntegats, en angles insospitats de l’immens forat. I em venen al cap les imatges de l’estiu de 1959 quan vaig anar per primer cop al Valle de los Caídos. No feia ni quatre mesos que l’havien inaugurat. M’endinso en el forat i els ulls se me’n van cap a la tomba de José Antonio Primo de Rivera. Al meu costat una persona estimada es pregunta com és que no hi ha cap senyal sobre els presos polítics que van morir mentre s’endinsaven a la roca amb càrregues de dinamita. Miro la vall, la Sierra del Guadarrama. Falten encara anys, molts anys, per arribar a saber el que explica el llibre La sierra convulsa (Ed. Círculo Rojo, Madrid 2015): entre el 15 d’abril i l’1 de desembre de 1939, desenes de veïns de Colmenar Viejo, de Manzanares del Real, de Soto del Real —que encara es deia Chozas de la Sierra— van ser afusellats als vorals davant dels cementiris. Em cal, doncs, resituar idees i assumir que el que de debò m’ha empès a escriure sobre Cuelgamuros és l’expectativa que de dins de la muntanya perforada i coronada per la immensa creu surtin, finalment, el 10 de juny, les despulles del dictador Francisco Franco. I reconec que, mentre escric, aquesta pulsió de la vida i l’experiència que de vegades anomenem intuïció em diu que el 10 de juny potser no hi haurà a Cuelgamuros cap exhumació.

I per raons semblants al fet que, tot i haver desaparegut l’URSS, la mòmia de Lenin continua de cos present al mausoleu de la plaça Roja de Moscou. El cadàver embalsamat del líder bolxevic va penetrar amb força en l’imaginari nacional rus i va prendre posicions tan destacades com inamovibles. Ni Putin el pot treure, tot i que de tant en tant en fa escarafalls. A ell li agrada més Stalin, precisament perquè va imposar l’ordre d’Estat que Lenin menystenia. Tant i tant d’ordre que fins i tot es va quedar amb la mòmia del líder, la va posar ben a la vora i el nom —Lenin— el va regalar de prefix a la ciutat de Petrograd-Sant Petersburg. Ni de bon tros Franco és comparable a Lenin —més aviat a Stalin— però el seu cadàver sí que compleix el paper d’icona en l’imaginari espanyolista. I és per això que el règim formalment democràtic sorgit de la mutació del franquisme no ha pogut ni ha volgut plantejar-se gratar en el forat i treure’n la mòmia. Les institucions de l’Estat hi passen de puntetes perquè saben que els aparells d’Estat i els poders fàctics —tant públics com privats, espanyols i també alguns de matriu catalana— treuen les ungles només parlar-ne. Formalment el periodisme d’Estat ho presenta amb lògica pragmàtica: ni treure Franco del forat ni tampoc remoure vorals i fosses. I molta bona gent acaba fent seu l’argument: “I per què perdre el temps i els diners remenant sentiments?”. 

I és que entrar en l’on —en el lloc concret— i excavar, trobar, recuperar i, després, reflexionar, sovint engega un procés que condueix a plantejar-se el com. Com va ser? I immediatament el qui. Qui ho va fer? I finament el perquè. I això porta inequívocament als motius de l’afusellament o del tret al cap: mòbils polítics, ideològics i sobretot d’hegemonia social i econòmica. La por, el silenci, la ignorància, la indiferència i la resignació han fet la seva feina. Difícil de pair que al cap de 80 anys d’acabada la guerra l’historiador Carlos Hernández hagi publicat Los campos de concentración de Franco: 296 camps. Fins fa ben poc inscripcions i notes adormides en llibres i registres inaccessibles. Mentrestant: 114.000 cossos encara a les fosses dels vorals; més de 192.000 morts a les presons entre 1939 i 1944, i els gairebé 34.000 amuntegats al forat amb la creu a sobre. Cuelgamuros, no a l’oblit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri