Més enllà de les punyeteres bicis

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La calor que s’arrapa al quitrà reescalfat de València esdevé un senyal inequívoc. L’estiu s’acosta i la ciutat bull. Rius de gent enfilen cap a la platja de la Malva-rosa a la caça del primer capbussó marítim o, almenys, del miratge del sol i la sorra fina. Xiquets i xiquetes juguen al parc instal·lat on un dia hi hagué l’epicentre de la Copa de l’Amèrica en els anys de vi i roses i el Cabanyal s’ho mira tot plegat sense atrevir-se encara a pensar en el futur.

Amb els termòmetres fregant els 30 graus, un bus turístic recorre els indrets principals de la ciutat. A l’interior, el candidat a repetir com a alcalde de València, Joan Ribó, comparteix viatge amb la vicepresidenta Mónica Oltra i el regidor Giuseppe Grezzi. Shakira sona per megafonia. “Lleva, llévame en tu bicicleta”. I Grezzi, sense complexos, arranca a ballar amb la vice. “Le gusta Barranquilla, le gusta Barcelona”. També València, és clar.

A hores d’ara, i amb tota la prudència que calga, les enquestes confirmen que la capital valenciana és territori de Compromís. Ribó s’haurà de jugar el càrrec amb Sandra Gómez, candidata del PSPV en plena embranzida socialista, però la victòria del bloc d’esquerres no sembla massa amenaçada per una dreta que ha matat l’idil·li apassionat amb València de l’era Rita Barberà. Una dreta sense projecte de ciutat que a penes reïx a mirar més enllà de les punyeteres bicicletes.

El fet que la mobilitat siga un dels principals debats de les eleccions municipals a València ja és en si un triomf de Compromís. La dreta voldria que la rauxa política se centrara en la seua ficció d’una València conquerida i arrasada per l’esquerra catalanista, al més pur estil almogàver. S’han preparat, de fet, per a aquesta nova Batalla de València: la candidata del PP, María José Català, ha fet una llista tenyida de nostàlgia blavera per competir amb Fernando Giner, l’insípid cap de cartell de Ciutadans, i frenar el minvat efecte Vox. En paral·lel, les tres forces han intentat crear un relat d’una València caòtica i desfeta que ningú no veu per cap de banda. Sense projecte, vorejant el KO tècnic pel resultat del 28-A i amb promeses absurdes que no passen de fer revertir una part dels ja famosos carrils bici, la dreta es resumeix en un sainet on Català copia el vestit roig de Rita Barberà sense esmentar-ne el nom i poca cosa més.

El model de ciutat de la València del futur ha de ser el centre del debat de les eleccions municipals. I la dreta no en té, de model. Català, Giner i el senyoro que es presenta per Vox es debaten entre reivindicar la ruïna megalòmana dels últims anys del PP i la crítica irracional a les mesures del govern de la Nau. El circuit fracassat de la Fórmula 1 vs. una ciutat que comença a respirar, com qui diu. L’elecció sembla clara.

El tripartit que governa València també té ombres i alguns cadàvers a l’armari. No sempre ha sabut fer pedagogia de les mesures adoptades i, tornant a l’anell ciclista, caldria acompanyar-lo d’un servei de transport públic que, avui per avui, és molt millorable. També hauran de posar remei al procés de gentrificació que s’albira a zones com Russafa o Ciutat Vella, territori cobejat per l’ambició sense fi dels apartaments turístics, així com frenar la destrucció de l’Horta, evitar la construcció massiva a Benimaclet, rescatar Malilla, Orriols i la Saïdia de l’oblit, millorar els serveis de neteja, crear un model d’oci més sa i, en general, traure València de l’encallador en què ens va clavar el PP. I tot sense lliurar la ciutat al turisme esbojarrat. L’experiència de Barcelona hauria de ser un avís seriós per a navegants.

El nou alcalde —o alcaldessa— faria bé d’escoltar les 5.000 persones que van eixir al carrer a demanar que la ciutat no es pose en venda i que la “democràcia participativa” siga alguna cosa més que una votació semiclandestina en internet per decidir on col·loquem un test o de quin color seran els fanals. “La València oberta i participativa” ha d’anar més enllà d’un eslògan bonic perquè encara hi ha molta feina a fer. 

Rematar el Parc Central amb el soterrament de les vies, decidir si es pedonalitza el centre, resoldre els PAI oberts (el Grau, Benimaclet…), rehabilitar i no acabar d’ensorrar el Cabanyal, donar eixida a bunyols de l’època anterior com el cadàver de Sociópolis, o fer una política d’infraestructures eficaces sense esquerdar el territori (connexió amb l’àrea metropolitana, què fer amb la V-21…) seran alguns dels grans reptes del nou govern municipal.

Les urnes decidiran en quin vehicle s’ha de recórrer el camí. O en un monoplaça sense motor en un circuit abandonat de Fórmula 1 o “a mi manera, descomplicado, en una bici que me lleva a todos lados”. La bici és lenta, però almenys camina cap a algun lloc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio