Barcelona, rellotge de sol

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No només és el nom d’alguns carrers de la Barcelona més recent, com la plaça de les Matemàtiques, el carrer de la Física i el de la Química, al barri de Sants-Montjuïc. Sobretot són tres les vies pensades per l’enginyer Ildefons Cerdà, les avingudes del Paral·lel, de la Meridiana i de la Diagonal, tres noms decidits personalment per ell. Així va voler compensar amb tres conceptes geomètrics la gran profusió de referències al món de la història i de la literatura catalanes que Víctor Balaguer havia previst per anomenar els carrers de la nova Barcelona, la que havia de néixer de l’enderroc de les muralles. Cerdà volia, d’aquesta manera, recordar com, des de la seva fundació projectada per enginyers romans, Barcelona havia estat un centre urbà racionalista, construït d’acord amb criteris pràctics, d’acord amb les necessitats de la població, de l’eficàcia dels serveis i on l’atzar de la història no era l’única responsable de la seva particular fisonomia, bastant més geomètrica que en altres ciutats. Si hi pensem ho veurem clar. Gràcies a l’Eixample és com un campament romà. Una ciutat molt geomètrica. 

Cerdà va imaginar l’avinguda del Paral·lel en el seu Pla General d’Eixample, aprovat el 1859, coincidint exactament amb el paral·lel que hi passa: el 41º 22’ 34’’. Però no va ser fins al 8 d’octubre de 1894 que l’avinguda va ser inaugurada, amb una il·luminació de fanals i de llums d’arc voltaic que van ser els primers de tot Barcelona i que, per aquest motiu, van conferir a aquest carrer una personalitat molt moderna. De seguida es va convertir en una de les principals artèries de la ciutat nova i en una de les preferides dels barcelonins, on es podien trobar tot de nous teatres, cafès i restaurants amb grans terrasses i botigues d’acord amb les últimes tendències de la moda. Arreu del món aquest era el carrer més conegut de la capital de Catalunya i un dels més esplèndids, per on circulava el luxe i el goig de viure. Tenint en compte el dibuix que fa l’avinguda del Paral·lel podem veure una realitat punyent. Que tot l’Eixample de Barcelona està orientat, és a dir, que mira, que busca l’orient com un rellotge de sol. Les illes de cases que formen la coneguda quadrícula estan disposades de tal manera que cada xamfrà mira a un punt cardinal diferent. Aquesta disposició minimitza les façanes que miren a ple nord i ple sud, no deixant cap façana sense llum directa del sol en algun moment de l’any i, d’aquesta manera, s’aconsegueix una millor regulació de la temperatura dels habitatges. I una perspectiva més clarificadora per als barcelonins del curs del sol i, per tant, de la naturalesa que envolta la ciutat. Cerdà, disposant així els habitatges, maldava per una ciutat més racional i higiènica que s’oblidés dels misèries del passat. Barcelona tenia 150.000 habitants i la densitat de població més alta d’Europa, més de 900hab/Ha. També preveia les necessitats de circulació del trànsit rodat amb amplis xamfrans que faciliten la circulació i la visibilitat.

El Paral·lel va néixer quan Ildefons Cerdà va aprofitar els traçats existents del Camí Ral de Sants i el de Sant Andreu, estructurant en el seu pla primigeni dues grans avingudes perpendiculars que formen 45 graus amb la quadrícula de l’Eixample. Aquestes dues grans avingudes són la del Paral·lel (que va d’est a oest) i la de la Meridiana (que va de nord a sud). No s’ha de fer cas de la llegenda que assegura que el nom de l’avinguda del Paral·lel procedeix de l’astrònom català Josep Comas Solà (1868-1937). Comas hauria convençut una exminyona de la família i que havia establert en aquella via un bar —Barcelona sempre ha tingut infinitat de bars—, perquè el bategés amb el sorprenent nom geomètric de Paral·lel. El cert és que un nom tan especial com aquest —no sé de cap altra ciutat al món que tingui un nom semblant—, tan racionalista molestava algunes persones, poc partidàries dels avenços científics. Abans d’inaugurar-se la via, el 1874 va ser rebatejada com a avinguda del Marqués del Duero i durant la Segona República el carrer va ser batejat amb el nom del polític assassinat Francesc Layret tot i que els barcelonins mai no han deixat d’anomenar-lo Paral·lel, fins i tot durant la dictadura del general Franco. O si voleu Paralelu, com del carrer Pelai encara en diuen el carrer Pelaiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves