Les fal·làcies fiscals i coses que no ho són tant

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’arena política, el debat sobre política fiscal és un dels més importants i el més exposat a reduccionismes que, com sempre, acaben beneficiant la dreta. A ningú no li agrada pagar. Volem una atenció sanitària de grandíssima qualitat, que els nostres fills tinguen professors excelsos i entregats, amb centres educatius dotats de bones instal·lacions i avenços tecnològics, que els papers i cues de cigarreta que llancem irresponsablement a terra siguen arreplegats, que les ciutats estiguen netes i endreçades, una justícia ràpida i eficient, que hi haja un bon enllumenat públic, parcs i jardins, piscines cobertes, auditoris i teatres, atenció als dependents, carreteres i autovies en bon estat i, a poder ser, gratuïtes, un sistema eficaç de recollida de fem, abocadors moderns, transport públic funcional, puntual i modern, pensions, subsidis de desocupació... 

Ho volem tot. Al mateix nivell que qualsevol societat avançada. Però aquest TOT costa molts diners. I l’única manera és que tothom contribuïsca a la caixa en funció de les seues possibilitats. Hi ha una part dels diners que hem guanyat que ha d’estar indubtablement a les nostres butxaques, per emprar la terminologia neoliberal o dretana, però hi ha coses que farien fallida si no estem disposats a contribuir a l’esforç comú. 

Per això és tan execrable el discurs contra els impostos, la subhasta de baixades permanents. Més encara quan va dirigit a un auditori receptiu de rendes altes -patrimoni, successions i donacions- però es fa passar per una «baixada generalitzada», per veure si piquen economies modestes a les quals no afecta la mesura. Els 19.000 valencians que van abonar l’impost de patrimoni el 2017 no són precisament classe treballadora. Ni el 3% que va haver de pagar quantitats superiors a 5.000 euros per haver rebut alguna herència. De fer efectives aquestes propostes, les arques públiques deixarien d’ingressar al voltant de 400 milions d’euros (o més) procedents de persones que els poden pagar. I que hauran d’eixir d’algun lloc.

La trampa rau en considerar classes mitjanes sectors socials que no ho són. Es trau l’argument que la càrrega fiscal recau sobre ells i es fa un discurs en negatiu de l’esforç comú. Es vol seduir els mateixos sectors que volen tenir una educació i una sanitat privades però sostingudes amb fons públics (una contradictio in terminis) permeables al discurs que els seus impostos van a pagar privilegis i drets d’immigrants per davant dels locals (una mentida que, a força de ser repetida, ha fet fortuna) i que rebutgen alimentar la solidaritat amb les classes menys afavorides per la via fiscal. És el triomf de la via neoliberal, de l’individualisme a ultrança, i la mort quasi definitiva del conservadorisme socialment responsable.

Davant d’això, l’esquerra i el progressisme està obligat a dir fins que se’ls asseque la llengua que aquesta actitud, a més d’insolidària, és una estafa, una incitació al frau, una legitimació de les trampes que fan les persones i empreses amb molts ingressos. La canonització del «jo faria el mateix» que concentraria la pressió fiscal en els treballadors amb nòmina, que no poden jugar amb les trampes de l’IVA o a ocultar entrades de diners. És tan impopular com necessari.

Són els nostres diners, sí, però salven vides, arreglen carreteres i apaguen incendis. Protegeixen fins i tot a aquells que, si pogueren, no pagarien ni un gallet

Però tampoc no podem caure en demonitzar determinades pràctiques sense saber què hi ha al darrere: no és el mateix un llanterner o electricista que han de fer equilibris per arribar a final de mes, una empresa amb pocs treballadors que ha de jugar amb els límits pel mateix, que una gran estrella de la televisió o un esportista que crea empreses pantalla per defraudar o enviar diners a l’estranger. Hi ha una pressió sobre els autònoms més vulnerables econòmicament que no se sosté i que els empenta al frau. Persones desprotegides que difícilment es poden permetre una baixa mèdica i que han de llaurar dificultosament el seu futur com a pensionistes.

I a l’altra banda, hi ha llastos que no podem ignorar. És cert que hi ha ens administratius superflus i redundants (comencem per les diputacions, senyors Casado i Rivera?), funcionariat amb rendiment sota sospita, picaresca i un cert sentit patrimonial del lloc de treball públic. També que hi ha despeses i privilegis en l’entorn de la política que no es justifiquen. Infraestructures innecessàries i cares de mantenir, empreses públiques que no tenen sentit. Tot això també és veritat. I aquestes coses no ajuden gens ni mica a fomentar la responsabilitat i l’honradesa fiscal. Cal reformular el sistema públic, augmentar els controls i aprofundir en un sistema de transparència que no es convertisca, com ara, en un fre burocràtic a la gestió i un malson per als ciutadans. Atraure talent a l’administració i sostenir amb controls el nivell d’exigència i autoexigència dels empleats públics.

El ciutadà ha de veure que les coses funcionen, que els seus diners estan ben emprats. S’ha de trencar tota una filosofia social que encara tolera els espavilats i vividors del sistema públic i els defraudadors i desvergonyits de l’àmbit privat. La indignació contra la corrupció en la política s’ha d’estendre als usos i costums generals. No podem permetre que aquelles persones que paguen puntualment l’IVA, fan declaracions de renda sense trampes i eviten els tripijocs se senten de vegades com uns idiotes. S’ha de fomentar un cert sentit col·lectiu i solidari abans de fer l’escletxa gran com el Gran Canyó del Colorat.

Són els nostres diners, sí, però salven vides, arreglen carreteres i apaguen incendis. Protegeixen fins i tot a aquells que, si pogueren, no pagarien ni un gallet. Arriben allà on no poden fer-ho Securitas Direct o les pensions i assegurances privades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.