Tot el que tapa la fumera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Victor Hugo li deuen haver xiulat les orelles amb el cabàs de cites per recordar les seves descripcions de Notre-Dame. Això si considerem que les orelles a la ultratomba encara poden xiular, però ara no vindrà d’una llicència poètica veient tota la literatura que ha rajat arran de l’incendi de la catedral. És el que passa en aquests temps que empenyen per generar encícliques a tota velocitat. Cal posar la falca als fets més inaudits, com qui posa a corre-cuita unes flors de plàstic al peu d’una tomba famosa. Els fets demanen omplir els buits perquè la roda no s’aturi, i no exactament per falcar un coneixement aprofundit. El minut a minut ho fa impossible. Tot és un refrescar constant buscant l’ultimíssima novetat i a hores d’ara tots contribuïm a aquesta roda. 

Primer va actuar la commoció: l’incendi em va agafar mirant el Twitter i, per tant, vaig enganxar en directe la declaració del foc. D’aquí vaig anar a fonts fiables de Twitter, als diaris francesos i al seu en directe (molt remarcable, per cert, el que feia Le Monde, que intentava respondre els dubtes —raonables— que li plantejaven els lectors). I em vaig trobar com mig món: commoguda pel foc a la catedral més visitada d’Europa. És després que m’ho he preguntat: d’on venia aquesta commoció?

A París hi havia anat per primera vegada en una sortida d’institut i després, fa anys, a l’edat d’enlluernar-se amb totes les grans capitals, amb un amic ens havíem enfilat a les torres de Notre-Dame. Però d’aquella visita jo ni tan sols recordava que la punxa fos de fusta. El que sí que hem comentat amb el meu amic ha estat les condicions de la catedral: ell, observador eficaç, hi va ser l’any passat i li va cridar l’atenció l’aspecte atrotinat de la restauració. Però això, en aquell primer moment de commoció, seguit del condol, el sentimentalisme, l’afany reconstructor, la qüestió d’Estat (el nacionalisme sempre són els altres, oi?), no em va semblar que es comentés gaire. De fet, jo no havia pensat que fos un símbol d’Europa que m’importés gaire fins que el vaig veure en flames. 

Què significava per a mi o per a molts ciutadans europeus —o d’altres llocs del món— aquella catedral? Vaig pensar en la força d’un símbol global i en el fet que el seu caràcter massiu, inqüestionable, l’hagi buidat justament de sentit i contingut. I si és una icona que no és res més que una façana? I si també l’han buidat de contingut totes les reaccions arran de l’incendi, tota la inexistent preocupació per la cultura, pel patrimoni i per la cohesió social (de França i d’Europa)? Allò que es vesteix de revulsiu —la reconstrucció, les donacions que plouen animades per la fiscalitat...— potser no és més que un eixugaparabrises de pacotilla... En realitat preocupa tant el patrimoni que hem de creure que no hi ha altres monuments a punt de caure (allà i aquí)? Hem de creure que ara hi ha un neguit veritable per cuidar la cultura i tot allò que pot aportar? Si fos cert que s’entén la cultura com alguna cosa més que una postal no es faria tot el possible per incentivar-la i sustentar-la per alimentar una atmosfera que evités, justament, la trencadissa social —intempèrie, pobresa...— que hi ha, allà i aquí? Al cap de dies va aflorar una catedral més gran, la de la doble moral. I vaig començar a pensar que l’incendi de Notre-Dame es convertiria en un símbol ben diferent del que semblava inicialment, com si la catedral s’entestés, rebeca, a agafar nous significats (i potser això Victor Hugo sí que ho aplaudiria amb les orelles).

Aquí m’aventuro: si l’atemptat de les Torres Bessones s’ha utilitzat com a símbol unànime per explicar l’inici de la postmodernitat —i el món líquid i la caiguda d’una era de solideses ideològiques—, potser el foc de Notre-Dame és el símbol de l’enfonsament d’allò que hem entès per cultura? Em refereixo al trinxament progressiu d’una determinada idea lligada a la cultura, que pressuposa alguna cosa més que una política d’aparador, d’immediatesa, de lemes buits, de màrqueting eficaç... Podria ser que amb Notre-Dame cremessin els intents de pensar críticament, de donar un significat profund a les paraules i no deixar-nos-les prendre per la imposició de la façana global? La cultura serà la pèrdua del matís, aquesta mena d’heroïna que són les xarxes, l’F5, els likes i companyia? La visibilitat —allò de què es parla, allò que hauria de permetre actuar— com a eina per xuclar el sentit de les coses? Per a l’autopromoció i prou? El màrqueting entra en una nova fase en què el contingut ja no importa gens ni mica?

Torno a pensar en el meu amic i la seva visió fa mesos del desgavell de la restauració. “Però si està més ben conservada la Seu Vella!”, exclama. Per molts ridículs que es despleguin, mentre algú hagi copsat el desgavell voldrà dir que la fumera no ho pot tapar tot. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista