No fer cas del 28-A

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tant a la dreta com a l’esquerra, sembla que a les Balears es pretén no fer cas o minimitzar els resultats de les eleccions generals amb vista a les autonòmiques i municipals del proper dia 26. Per motius ben diferents, és un error tant a una banda com a l’altra. Si és veritat (i ho és) que la millor enquesta o el millor sondeig són els resultats electorals, sembla bastant matusser fer cas omís de la tendència que assenyalen aquests resultats. Més que més quan parlem d’un cicle electoral tan comprimit, en què unes eleccions se celebren tot just un mes més tard de les anteriors. Per molt que es tracti evidentment de convocatòries de naturalesa diferent, i que el comportament de l’electorat pot variar d’unes urnes a les altres, difícilment la cita del dia 26 ho farà de manera prou substancial per capgirar o modificar de manera molt significativa la tendència assenyalada per les eleccions generals.

A Balears, les eleccions espanyoles les van guanyar les esquerres: les esquerres espanyoles. I les esquerres d’obediència no espanyola, agrupades en aquesta ocasió a la candidatura de Veus Progressistes, van fer un mal resultat: no tan sols perquè es va quedar lluny d’assolir representació al Congrés dels Diputats, sinó perquè la quantitat de vots efectivament obtinguda va ser decebedora, per baixa. La tendència dibuixada per les eleccions generals per a aquest espai polític és decreixent, i no ho escric amb alegria i ni tan sols desapassionadament, sinó amb pena: ho escric com a votant d’aquesta opció que hauria volgut que les coses anessin d’una altra manera i que hauria passat gust de veure Guillem Balboa ocupant el seu escó a Madrid, del qual estic convençut que hauria sabut fer bon ús. Però la cosa ha quedat, com dic, ben enfora d’anar per aquí, i intentar sortir-ne dient que les eleccions generals són una convocatòria adversa per a aquestes forces, o fins i tot contra natura, i que ja anirà millor dins l’àmbit més propici que són els comicis diguem-ne de proximitat, sona a fugida d’estudi per mirar de matar el debat. Si tan improductives són per a tu unes eleccions, i tan propícies en canvi les altres, aleshores prescindeix de les primeres i concentra els esforços en les segones. Però si decideixes també tirar a les generals i el resultat és aquest, no hi serà de més asseure’s a meditar qüestions com la rellevància del paper exercit a les institucions d’autogovern durant la passada legislatura, o l’eficàcia d’una campanya que ha transmès un missatge possiblement confús (o directament absent). No fos cas que la tendència decreixent assenyalada per les generals es confirmi a les autonòmiques i municipals i aleshores et trobis sense saber ni tan sols què dir-hi.

Per l’altra banda, la dreta regionalista d’El PI va fer el 28-A un paper simplement irrellevant, mentre que la suma del trident d’ultradreta format pel PP, Ciutadans i Vox no aconsegueix ni tan sols empatar els resultats que obtenia el PP en solitari en els seus temps d’hegemonia. La dreta, en resum, va fracassar en general a Balears, mentre que el PP en particular es va estavellar aparatosament, de la mateixa manera que ho va fer a tot Espanya. Els intents de Biel Company per menystenir aquest resultat (“ens van enganxar a la plaça de toros, però hem passat per infermeria i ens han posat mercromina”) i per resituar de pressa i corrents la seva formació al centre polític, a imatge i semblança dels malavejos d’un Pablo Casado desorientat com un boxador apallissat, no tan sols són ridículs, sinó sobretot estèrils. Tot indica que no només el PP, sinó tot aquest altre espai, el de la dreta espanyola, necessitarà una mica més que mercromina per recuperar la confiança de l’electorat, tal vegada una operació a cor obert. L’àmplia victòria assolida per Pedro Sánchez a Espanya òbviament beneficia les expectatives de Francina Armengol a Balears, i l’única transferència de vot que se m’acut que es pot produir és la que podria rebre MÉS des d’Unides Podem, que és possible que degués els seus bons resultats a les generals a una certa quantitat de vot útil que, a les autonòmiques i municipals, podria retornar parcialment als ecosobiranistes. Però tampoc això es veu massa clar. El que sí que es veu clar és que, per fi, la dreta espanyola coneix a Balears, com a tot arreu, els efectes de la fragmentació del vot. I que el seu discurs monotemàtic contra Catalunya (i, per derivació, contra la llengua catalana i el model d’escola pública a Balears) no interessa i cansa molts ciutadans illencs, també molts dels que estan lluny de plantejaments sobiranistes o catalanistes. En qualsevol cas, res de més perniciós per a qualsevol opció política que no voler veure la realitat i confondre-la amb els propis desitjos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).