‘Primum non nocere’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La màxima “primum non nocere” és la norma més antiga d’autoregulació de la pràctica mèdica des la mateixa professió. Obliga a l’autocontrol, a evitar o pal·liar efectes indesitjables, i en els darrers temps s’ha desenvolupat en codis d’ètica que intervenen de forma determinant en qüestions molt actuals com la legalització de l’eutanàsia. Així, com a punt de trobada entre política, dret i ciències de la salut, justifica la recomanació de portar de manera urgent la proposta més enllà dels seus orígens. “Primerament no fer mal” hauria de ser també guia deontològica bàsica per a magistrats i polítics, en versions de lliure traducció i aplicació, però sempre civilitzatòries i civilitzades. D’aquesta manera, no sols quedaria protegida la persona malalta d’actes de moral dubtosa, sinó que ho seria tota la ciutadania.

En un intent inicial, podríem proposar com a lemes d’ampliació “primerament, no empitjorar amb polítiques de la desigualtat les difícils condicions en què sobreviuen tantes persones, ni la seva despossessió”; o també “primerament, no sembrar l’odi per rèdits electorals o rancúnies atàviques”. Aquesta proposta podria versionar-se com: “primerament, que els polítics de l’egoisme i els magistrats de les grans togues no cedeixin a la pulsió de poder, de disposar de vides, hisendes, llibertat i temps, dels que creuen éssers inferiors”. I la seva primera derivada, a la pràctica, significaria apaivagar el malestar i càstig preventiu de qui és innocent fins que no es demostra el contrari, i evitar així també els greus efectes derivats sobre familiars i amics, sobre les persones que els estimen i que són les més innocents… i les més indefenses. 

Tanmateix, cada dia rebem notícies en allau que els que poden (els poderosos) circulen en sentit contrari. La impunitat amb què es menteix, calumnia o prevarica al regne d’Espanya hi té molt a veure. Com hi té a veure que la predeterminació de la unitat d’una pàtria no compartida ofegui l’autodeterminació dels pobles. Com en el somni de la raó, s’engendren monstres des de la frivolitat i desvergonyiment dels mediocres sensibles tan sols a la seva imatge i a les enquestes. La força s’imposa. 

Recordin la vacuïtat del somriure d’Albert Rivera de fa pocs dies negant el suport de Ciudadanos a la investidura de Pedro Sánchez mentre s’oferia a fer-li costat si s’avenia a castigar de nou amb el 155 els seus adversaris tancant TV3, assimilant els Mossos d’Esquadra i posant punt i final a la immersió lingüística. Camí de l’assoliment dels seus “últimos objetivos” Rivera i companyia, Casado, Cayetana Álvarez de Toledo (CAT) i els del nom de diccionari, estan als antípodes del que significaria el jurament hipocràtic portat a la política. 

Tampoc el jutge Marchena sembla massa disposat que els determinants bàsics de la salut es decantin a favor dels presos. El seu tribunal podria modificar la situació personal dels acusats en qualsevol moment. A petició de la defensa, després de 643 dies de presó injustificada de Sandro Rosell i Joan Besolí, la jutgessa de l’Audiència Nacional els va treure de Soto del Real. I si es pot fer, per què ha de mantenir la sala del jutge Marchena la preventiva i política mesura de seguir privant de llibertat, ni que sigui provisional, Carme Forcadell i Dolors Bassa, els tres Jordis (Cuixart, Sànchez i Turull) i a Oriol Junqueras, Josep Rull, Quim Forn i Raül Romeva? En el seu cas, i tirant de llatinades, ni tan sols s’aplica la norma que, en cas de dubte, sempre, a favor del presoner. 

El Tribunal Constitucional segueix la petja del Supremo refusant també el recurs d’empara presentat per la defensa de Jordi Cuixart contra la seva presó preventiva. La seguretat (gairebé marcial) amb què el TC considera que el Suprem va decidir negar-li la llibertat “amb una ponderació correcta sobre la pertinença, adequació i proporcionalitat de la presó provisional” recorda més els himnes militars que les lliçons que s’haurien de desprendre (i aprendre) d’experiències recents en el camp legal. Tota la sensibilitat i lucidesa que manca a les més altes instàncies de la magistratura li sobren a Jordi Cuixart. Després de que se li comuniqués en plena sessió del TS la decisió del TC, el president d’Òmnium va declarar no sentir-se afectat. “I menys el dia que declaren ciutadans lliures que van plantar cara (l’1-O) des de la dignitat i la no-violència. Els poders de l’Estat encara no han entès res”.

Té raó Jordi Cuixart. No han entès res. I pobres de nosaltres si creiem, amb paciència benedictina, que a través de taules de negociació, relators i bones paraules els farem entendre el que no els convé de saber. El que sí que ens pertoca és refer les fibres de la insubmissió mentre l’àliga imperial continua volant per sobre de les valls de tots els caiguts i les despulles intocables de l’autor gens anònim de l’“atado y bien atado”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista