Del Japó l’emperador

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No en sabem gaire res, del Japó. I del poc que en sabem tampoc no és segur que ho puguem entendre efectivament. Més val així, potser, perquè l’harmoniosa, calmosa, la fascinadora cultura del país alhora ultraoccidental i ultraoriental, on neix i on es pon el sol de cada dia, on regna la lluna més brillant, on tot és estrany i al mateix temps entranyable i familiar, primigeni i terriblement sofisticat, la cultura del país més allunyat i alhora més conegut a casa nostra és, d’alguna manera, una cultura de la interrogació, de la curiositat valenta, del dubte silent que sap esperar indefinidament però que vol contenir-se i no se’n surt. La serenor pot ser també una mostra d’inestabilitat i la contradicció una recompensa. El Japó és una lliçó permanent perquè ens mostra a cada passa que la nostra civilització bé podria haver estat construïda d’una altra manera i el món continuaria girant, que la societat podria estar bastida al damunt d’altres fonaments, orientada cap a altres orients, obsedida per altres manies, atrapada per altres prevencions, per altres pors, exaltada per altres meravelles i supersticions. He regirat llibres i més papers, ara no recordo on ho vaig llegir, però que calia saber que els tresors de Cipangu són tres, la flor del sakura, del cirerer, quan esclata al temps del hanami, el mont Fuji, i el Genji monogatari o Història del Genji de Murasaki Shikibu. És a dir, una flor, una muntanya i un llibre escrit per una dona. 

L’altre dia, si no m’erro, em va semblar que vaig poder atrapar al vol un altre ensenyament desconcertant, de nou mentre m’interessava d’alguna manera per diverses niponeries, durant l’avinentesa de la recent abdicació d’Akihito, del tennō, emperador o sobirà celestial, del Mikado o la Sublim Porta, del titular del tron del Crisantem, dit també sa majestat present o descendent directe d’Amaterasu, de la deessa del sol. Una de les cerimònies retransmeses per la televisió em va deixar petrificat. La gran sala del Pi del Palau Imperial estava plena de gent, tres-centes persones en respectuós silenci, anhelants. Al capdavant del grup s’hi distingia el primer ministre, Shinzo Abe, encarat en direcció a un petit cadafal de marbre blanc que tenia al capdamunt dos grossos cadirots, buits, dues menes de trons de fusta fosca amb un llarg respatller i l’emblema imperial del crisantem radiant que és com dir l’emblema solar. Diries que eren les cadires sobredimensionades d’uns personatges singulars, perfectament sobrenaturals que havien d’aparèixer, com en un conte de Lewis Carroll. Cap decoració, només els tons serens de la fusta, l’espai enorme, el sostre alt, cap decoració innecessària ni cap protagonisme fora dels trons imperials. Tothom esperava l’aparició de sa majestat Akihito i de cop i volta, per la porta més a la dreta van començar a penetrar els membres d’un seguici, sense anunciar-se, sense trompeteria ni sarabanda militar, sense presència de cap uniforme bèl·lic, de cap medalla, de cap espasa lluent. Només els bojos, els miserables o els malfactors van sols pel món, per això els grans senyors de la terra, des de temps immemorial, es traslladen tothora en companyia, sempre protegits, sempre ajudats, sempre envoltats. Com si anessin dalt d’un mecanisme imaginari, d’una perpètua processó, els grans senyors ho són perquè es desplacen sempre amb el seguici, com si existís una invisible cinta transportadora que els mogués a tots alhora amb la precisió d’un rellotge, d’una constel·lació. L’emperador del Japó potser no és, en realitat, el fill del sol però certament es fa dur com un sol envoltat de planetes.

Com marca el costum medieval, els criats, el camarlenc major, els membres del seu servei, van exactament vestits amb les mateixes robes que duu el sobirà, en aquest cas, un jaqué de tall anglès, cerimonial, com els que devia haver dut l’emperador Meji, el primer modernitzador del Japó. Els criats duien embolicats per precioses i delicades sedes, cordats amb llaços sumptuosos, uns objectes que l’espectador no veu i que, segons la tradició, l’emperador mai no veurà. La katana o espasa del gran senyor de la guerra que és, anomenada Kusanagi no Tsurugi, el mirall o Yata no Kagami i una joia no identificada que duu el nom de Yasakani no Magatama. La possessió d’aquests tres tresors és la prova essencial de la legitimitat del petit home que anomenen emperador, no han estat mai fotografiats i l’emperador és el darrer que els podria descriure, per això mateix és el gran senyor del Japó, perquè mai no ha vist aquests tres objectes embolicats i que l’acompanyen cerimonialment a tot arreu.

A la cerimònia, que no dura més de deu minuts, es parla l’imprescindible. L’emperador diu gràcies a tothom i poca cosa més. Es torna a posar en marxa el seguici, primer els objectes secrets, després l’emperador, després la família imperial, els criats. Estan tots a punt de sortir de la sala, de marxar per sempre. I de cop i volta, Akihito s’atura, se salta el protocol. La filera es mou. Akihito es gira, un moment, petit i intens. I mira els seus súbdits per darrera vegada. Fa una darrera reverència i torna a posar-se en marxa, passa la porta i desapareix.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves