Homenets. Pablo Casado

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És altament probable que el protagonista d’aquest article mai no el llija. Tanta és la seua aversió al fet diferencial, que es manifesta de la manera més sublim en una llengua i en l’intent per apropar-se als universos profunds. No sabem si Pablo Casado, homenet rotund per via demoscòpica, sentirà plaer més enllà de la palentina parla, posem per cas, amb Wilde, Wolf, Shakespeare, Grass, Dumas o Balzac, autors que han utilitzat llengües de veritat i no com el bable “que ningú no el parla a Astúries” o l’èuscar a Navarra, “que no és la llengua pròpia”, segons ell mateix i també Blas Piñar, per a qui aquell idioma es propagava des de la sempre en quarantena Euskal Herria per via respiratòria o per picadura de mosquit anopheles entre marjals de papil·la gustativa. És per això que si la Hispanitat va surar des de la coberta de tres caravel·les, ho feu per exportar la veritat en contenidors plens de llengua, cultura i religió cap “al nou món” i així conformar “l’etapa més brillant de la Humanitat, juntament amb l’Imperi romà”. Una brillantor, és clar, d’or espigolat, però francament insuficient per enlluernar certes ànimes escollides a les vores del riu Carrión.

Sí, és cert que són temps per anar de bòlit. De bòlid de circuit urbà que s’estavella contra els jutjats d’instrucció valencians i d’uns altres bòlids humans secretats per la urgència de les urnes. Pablo Casado ha volgut anar massa ràpid pel món de la política confonent horitzó amb camí. Ampla és Castella, o curta de veure i llarga de recórrer. A Antonio Machado el va fascinar el mateix que ofega a Casado: el territori assumit amb un sol colp d’ull. Una terra breu per a algú amb ambicions, prenyat de futur, sense àncora amb el passat. “Sempre estan amb la guerra de l’avi!”, va criticar l’esquerra, i va reblar: “Seran carques!”. I es tractava de la batalla de l’avi, també la del seu avi, Hermán Blanco, un cirurgià de la UGT depurat per Franco, arruïnat en vida i empresonat durant anys pel seu compromís amb la República.

Però és un fet consumat que el vertiginós Casado no havia nascut per a carca, que deu ser la virtut d’honrar els propis morts, sinó per a jove del Partit Popular ungit per José María Aznar, qui ja va dir que si algú havia de renovar-lo en cap moment, millor que fora Casado, “que és un tio fantàstic”. I baix, en primera fila, l’al·ludit feia la salutació militar. És evident que al nostre homenet mai no se’l podrà acusat de “felón”, que és aquell vassall que es rebel·la contra el seu senyor. De fet, els seus 66 diputats es poden entendre com una homenatge a les essències, a aquells set magnífics, o fantàstics, capitanejats per Manuel Fraga, i una Aliança Popular amb eloqüents vasos comunicants amb el franquisme.

No sabem si la Transició és un paisatge amb característiques propícies per a la Fórmula 1, la banda ampla o el llamp que no cessa. De vegades sembla una Espanya més buida que no buidada, un espai que, quan creus que ja s’acaba, torna a començar, com les nits fosques de Raimon. Un territori més llarg que els 40 anys pel desert del poble d’Israel. O una terra promesa, promiscua, prominent i en promoció constant per a monarques que no admeten fellonies i on els espectres del passat adopten una carn futura. No deu ser Vox l’AP d’abans? I Ciutadans una UCD pretèritament qualsevol? Que deu ser el PP sinó una entelèquia encara per inventar?

Casado, de tan ràpid, s’ha estavellat contra les pròpies tanques, esperem que sense les concertines que tant li agraden per evitar efectes crida. Un polític de comptaquilòmetres cremats que pot fer la meitat de la carrera de Dret en quatre mesos o cursar un màster en Dret Autonòmic i Local sense exàmens ni tan sols acudir a classe. Així deu ser la ubiqüitat com a sinònim de velocitat, però sense eixir d’Espanya, aquesta circumscripció única i eterna, sempre vigilada per una parella de guàrdies civils. Que no s’amoïnen els votants, que si el reactor Casado en el seu moviment de translació sobre el propi eix la vespra del 28A obria el Consell de Ministres a la manada ultradretana Vox, potser en les municipals del 26M gravitarà sobre el centre polític, prodigiosament equidistant entre socialdemocràcia i neofranquisme.

Un cos celeste tirant a blau, a blau fosc o quasi negre, a negre de camisa cap a la Roma imperial o la Hispanitat continental, que tant se val. Allà va l’homenet Casado, tan ràpid i en direcció contrària, un meteorit que s’esmicola abans de tocar terra i possibilitar la pervivència de certes espècies de dinosaures.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.