Alça la bandera en senyal de llibertat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una d’aquelles definicions que se’t queden gravades al cervell. Fins i tot si tens memòria de mosquit, com és el meu cas. Una de les nombroses genialitats de l’Avel·lí Artís Gener, Tísner, l’home ferm i bonhomiós que, a més de periodista i escriptor i ninotaire i escenògraf i traductor i corrector de català i director artístic de publicitat (tal com ho refereix la Viquipèdia), va ser enigmista i ens va oferir, amb els seus mots encreuats, definicions d’antologia: cotxe zeta bolcat pels manifestants, d’una lletra, diria que és seva. Si us agraden les graelles enreixades ja hi deveu d’haver topat més d’una vegada i de dues i ja en sabreu la solució, que d’una altra banda és ben gràfica: una Z tombada, N. La que més m’agrada, però, i que, encara que els taxímetres ja no tinguin aquella palanqueta metàl·lica que posava en marxa o aturava el comptador, també circula de tant en tant (si no ho fes, l’incombustible Màrius Serra —escriptor i periodista i traductor i enigmista i etcètera també— s’encarregaria de mantenir-la a la palestra) és la que he manllevat per fer de títol a l’article, avui: alça la bandera en senyal de llibertat. Als mots enreixats, per a un espai de quatre lletres, és taxi. Aquí, amb permís del senyor Tísner, remet a mapes i eleccions.

I a la contenció de la feixistada. Entre més. Que no és poc.

Corria aquests dies per les xarxes un mapa que era alhora inquietant i aclaridor: el del percentatge de vot, per comarques, al País Valencià, que ha aconseguit aquesta escissió del PP per l’extrema extrema dreta que és Vox. I sí, efectivament, es pot dir, a grans trets, que a les comarques on el valencianisme té més presència l’extrema extrema dreta espanyolista treu menys vots. Són faves comptades: comarques centrals, amb la Marina Alta, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Safor, i la Ribera Baixa junt amb la Canal de Navarrés. I els Ports. Alt Palància i Camp de Morvedre. A l’altra banda, la del mapa que es pinta de negre, hi ha el Baix Segura, l’Alacantí i el Vinalopó, però també a la Plana d’Utiel, el Camp de Túria, la Plana Alta i la Baixa, i la ciutat de València.

I és cert, és clar, que hi juguen molts elements, i que és interessant, per exemple, de contrastar la presència de casernes militars espanyoles amb aquest vot del seu nacionalisme agressiu (més cap al nord del país, per exemple, va ser notícia que els municipis on més percentatge de vots va treure Vox fossin, precisament... Talarn i Sant Climent Sescebes), però el fet és que sí, que, tal com apuntava Rafael Castelló a la piulada que acompanyava el mapa en qüestió, “hi ha certa relació territorial entre la presència històrica del valencianisme polític i unes majors dificultats per a l’avenç de Vox”.

Aquesta extrema extrema dreta espanyolista, amb el seu discurs esparracat de misogínia i de pistoles, amb els seus brams contra la llibertat, contra la cultura, contra els catalans, contra les feministes, contra els homosexuals, amb els seus caudillos i la seva caspa, aquesta caricatura de nacionalisme espanyol que resulta que no és dibuix estrafet sinó simple i penosa fotografia, troba menys camp pelat per córrer allà on creix l’herba de l’altre nacionalisme, el que se li oposa i que cultiva, precisament, els valors oposats.

Perquè, i això la història ja ens ho ha ensenyat i els teòrics ho han analitzat, de nacionalismes, n’hi ha de moltes menes que, essencialment, es concreten en dues: d’opressió o d’alliberament. El primer s’afirma en la conquesta, uniformitza (“reduce a las leyes de Castilla”, en expressió antiga i clara), es blinda amb l’Estat que té per eliminar els altres, la colònia, la molèstia; el segon neix, precisament, d’aquesta confrontació. I la seva evolució ideal és, de fet, quedar desinflat un cop treta de sobre la bota del conqueridor (és aquell anunci preciós de quan anàvem cap al referèndum i que ens en mostrava l’endemà, amb el veïnat que somreia mentre recollia les estelades dels carrers i dels balcons).

En síntesi i condensat: alça la bandera del catalanisme (digues-n’hi valencianisme, també, si ho vols i hi escau) i tindràs un vot majoritàriament de progrés; alça la bandera de l’espanyolisme i... aviam què t’hi trobaràs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).