‘Error printing’ Compromís

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És el drama de qui treballa en una oficina o en qualsevol lloc on es trafegue paperassa. Anar a la puta impressora. Amb perdó. Quan no s’embossen els fulls, s’acaba el tòner i apareixen taques i ratlles indesitjades que fan el text il·legible; fins i tot, com a desgràcia final, les còpies mai no suren des de l’inframon de la impressora i la pantalla de l’ordinador vomita el missatge definitiu. Error printing document. I tot a pastar fang.

El món de la fotocòpia és cruel, inhòspit. De vegades, necessites uns documents urgents i la impressora decideix en el mateix moment que ja n’hi ha prou de boçar paper. O vols el patracol a dues cares, però s’imprimeix només per una. O la cosa era en color i la fotocòpia apareix d’un blanc i negre insubstancial i descafeïnat.

La realitat és que la còpia mai no supera l’original. Com a màxim, l’iguala, i això si no ocorre cap de les desgràcies esmentades. Una veritat incontestable que també s’aplica a altres àmbits de la vida com l’art o la política.

No cal remuntar-se massa enrere per a trobar exemples de l’error fatal que suposa fotocopiar-se políticament. Podemos, quan era una formació fresca a l’aixopluc del 15M i pretenia “tomar el cielo por asalto”, va conrear uns resultats gens menyspreables; la davallada va arribar quan els dubtes i les renúncies van convertir-lo en una mena de PSOE radicalet. En les eleccions del 28A, el PP s’ha ensorrat per molts motius, però un d’ells és, sense dubte, el viratge de Pablo Casado cap a l’extrema dreta “sin complejos” per pal·liar l’efecte Vox. Molts votants, però, optaren per la ultradreta original i la fotocòpia pepera ha perdut la meitat del múscul electoral. Poca broma.

La irrupció de Vox també ha provocat un “efecte crida” al votant d’esquerres i sobiranista. La participació ha augmentat arreu de tot l’Estat i, especialment, a Catalunya, on l’increment s’ha traduït en la primera victòria independentista en unes eleccions estatals: ERC, amb 15 diputats, als quals cal sumar els 7 de Junts per Catalunya. Al País Basc, per la seua banda, tant el PNB com EH Bildu guanyen escons i força a Madrid.

Amb el mateix context, però, Compromís, amb un paper homologable al País Valencià al que fan els nacionalistes bascos i catalans, no ha tret cap rendiment. Ans al contrari, el partit que lidera Mónica Oltra s’ha vist atrapat per la jugada del president Ximo Puig de fer coincidir els comicis espanyols i valencians i ha estat la víctima perfecta de l’anomenat “vot dual”.

Vora mig milió de persones van optar per Compromís en les eleccions valencianes, mentre que només 172.000 van apostar-hi en les estatals. És a dir, exactament 266.708 valencians van agafar conscientment la papereta de Compromís per al País Valencià i la d’un altre partit —probablement, PSOE i Unidas Podemos— per a Madrid. De fet, ambdues formacions obtingueren 274.000 vots més als comicis estatals que als autonòmics, és a dir, un vot dual i simultani d’una exactitud quasi matemàtica.

El vot a Compromís per reeditar el Botànic ha sigut gairebé una obligació per a molts votants, atès que l’alternativa era el pacte entre Isabel Bonig (mediocre i connectada al passat corrupte encara recent del PP), Toni Cantó (antivalencià de mena, com tot Ciutadans) i l’escòria ultradretana que anava a fer-los de crossa. Ara bé, sembla que el votant valencià no té tanta necessitat del paper fet per Compromís a nivell estatal malgrat tenir Baldoví, un dels diputats més valorats.

En matèria de política estatal —o “nacional”, com s’hi refereix per desgràcia Mónica Oltra i part de la plana major de Compromís—, el paper del partit que presumeix de ser d’estricta obediència valenciana no passa de ser una crossa del PSOE i Unidas Podemos. El model d’Estat de Compromís no es diferencia massa del que proposen les formacions hispanocèntriques progressistes: parlar de parides federals i, a l’hora de la veritat, empassar-se el règim del 78 i que res no canvie. Prou clar que ho deixa Oltra cada vegada que opina de Catalunya.

Quan parlem d’Espanya, Compromís és una fotocòpia roïna de socialistes i podemites. I, sincerament, tenint l’original, qui vol arriscar-se que falle el tòner, hi haja taques il·legibles o el sistema done error? Ximo Puig va saber llegir la jugada en ajuntar les eleccions valencianes amb les espanyoles, entenent que Compromís no es percep ara per ara com més bel·liciós amb Madrid que el mateix PSPV. És a dir, reivindicacions només de boca i prou.

I així estem: ben contents per deslliurar-nos del neofranquisme, amb unes eleccions guanyades pel PSOE, només un esquifit diputat valencianista i l’infrafinançament, les infraestructures o el camp valencià fora de l’agenda espanyola. Enhorabona als premiats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio