Com moltes veus han indicat en els dies passats, mai no sabrem quins haurien estat els resultats dels comicis valencians si Ximo Puig no haguera pres la decisió de fer-los coincidir amb els estatals. Pura política ficció. Si el discurs polític espanyol s’ha valencianitzant o no durant aquest campanya electoral és una qüestió força difícil de mesurar, atesa l’escassa atenció que qüestions essencials per a les valencianes i els valencians -el finançament, per exemple- han tingut en els debats electorals i en els mítings. En tot cas, la valencianització o no dels discursos és una qüestió força etèria.
Allò que sí resulta mesurable, en canvi, són els vots. Al capdavall, és per això que cada quatre anys ens convoquen a les urnes. I és en l’àmbit de les paperetes on es pot fer una afirmació amb rotunditat: Ximo Puig ha eixit amplament beneficiat d’aquesta maniobra política que, almenys en teoria, estava destinada a singularitzar el País Valencià i situar-lo en plànol d’igualtat a altres autonomies històriques. Si bé segurament caldrà deixar passar uns dies abans de mesurar com han estat els transvasaments de vot entre forces polítiques, sembla evident que, en la banda de l’esquerra, els del puny i la rosa han estat els qui més ben parats han eixit de l’històric augment de la participació.
I això passa tant a nivell autonòmic com a nivell estatal. El PSPV-PSOE enviarà a Madrid 10 dels 32 diputats procedents del País Valencià. En les darreres eleccions, les de juny de 2016, en foren sis. Es tracta, es mire com es mire, d’un increment espectacular. En unes eleccions amb sis partits en disputa, el PSPV-PSOE pesca un de cada quatre vots (en concret, el 27,7% de les paperetes).
L’altra cara de la moneda és el Partit Popular. La davalla dels de la gavina al País Valencià és, en les eleccions autonòmiques, idèntica en percentatge a l’estatal: un 46% (Bonig resisteix millor a les autonòmiques, amb un descens del 25%). La formació conservadora passa d’enviar 13 diputats al Congrés a enviar-ne només set, un resultat mai vist. Tot sembla indicar que, com a la resta d’Espanya, Vox i Ciutadans li han menjat terreny: els primers tindran tres diputats a Madrid, per sis que tindran els taronja. El partit d’ultradreta creix al País Valencià una mica per sota del que creix a les estatals.
Siga com siga, no s’hauria de perdre de vista una dada força alarmant: en les eleccions estatals, els tres partits de dreta sumen en el seu conjunt al País Valencià més vots que no els de l’esquerra. PP, Ciutadans i Vox computen, plegats 1,3 milions de paperetes, per 1,2 que sumen PSOE, Compromís i Podem. El pòsit conservador perdura, al País Valencià.
Menció a banda mereixen Unides Podem i Compromís. Els resultats dels valencianistes a les estatals són -en termes d’escons - roïns i qüestionen la decisió de la direcció de no presentar-se junt a la formació morada a les eleccions estatals, com sí van fer en les eleccions de 2015 (Compromís-Podem-És el moment) i 2016 (Compromís-Podem-EUPV: A la valenciana). Passa de disposar de quatre representants a Madrid a tenir-ne només un, una circumstància que entrebancarà i molt la feina de visibilització dels problemes valencians a l’hemicicle espanyol, on els darrers quatre el quartet que formaven Joan Baldovi, Marta Sorlí, Ignasi Candela i Enric Bataller havia aconseguit certa notorietat. Com l’any 2011, el de Sueca tornara a ser l’únic representant de Compromís a Madrid, una circumstància que posa fre a la tendència ascendent registrada fins ara.
Per a l’entreteniment estèril del que podria haver sigut i no va ser queda el debat sobre què hauria passat si els valencianistes haguessin optat per anar del bracet d’Unides Podem i Esquerra Unida del País Valencià. En les eleccions de juny de 2016 A la valenciana va sumar 659.771 vots, el que els va valdre nou diputats. Diumenge a la nit els 172.751 vots de Compromís i els 381.085 d’Unides Podem-EUPV van sumar 553.836 paperetes i sis (1+5) diputats. Que els valencianistes han estat víctimes del vot útil cap al PSOE és evident. Els votants valencians han situat com a prioritat frenar l’ascens de la dreta i, per aconseguir aquest objectiu, l’opció socialista era, des del punt de vista aritmètic, més segura. Feta aquest apreciació, però, tot indica que, políticament parlant, el valencianisme encara està lluny de poder jugar un paper decisiu a Madrid.
